Autor/a
Mordecai Green
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
El balcó de Girona
El balcó de Girona
Feia la xim-xim aquell migdia de primavera a la ciutat. Des del seu balcó, asseguda i arropada amb una manteta de punt de cintura cap avall, la Júlia mirava el traginar caòtic de les persones que sortien i entraven a pas lleuger per la boca de metro de Girona.
La història llarga d’aquell pis de l’eixample on vivia la testimoniaven els grans vitralls modernistes colorits que abraçaven aquell balcó, alhora xops i regalimosos, i que els primers raigs de llum que esquerdaven els núvols els convertien en un calidoscopi. El va heretar de la iaia Mercè l’estiu de feia dotze anys, quan ella en tenia vint-i-cinc, després d’uns últims dies a l’Hospital de Sant Pau on es va apagar per sempre mentre la Júlia li va agafava la mà.
Des de la seva cadira, la Júlia contemplava les anades i vingudes i disseccionava atentament els usuaris de la xarxa subterrània.
Una dona amb un cabàs, del que en sortien les fulles verdes d’un porro, semblava venir atrafegada del mercat de la Concepció i, amb les mans ocupades, cercava la seva T-Mobilitat a les butxaques humides dels pantalons.
Un jove s’encén una cigarreta, ansiós i sota un paraigües, mentre surt del metro. Amb l’altra mà parla per telèfon mentre mou el cap, assentint en moments, negant en altres, i apujant el to de veu a cada frase. ¿Seria la seva novia amb la qual estava tenint una crisis? ¿Potser el trucaven de la feina? O potser era la mare, enfadada perquè ell es perdria un altre cop el tradicional dinar dels diumenges
El balcó havia sigut testimoni d’infinitat de contes inacabats: de somriures i mans entrellaçades, d’històries de lluites al carrer dels més desheretats, de nois no tant joves però amb cabells tenyits de lila, amb auriculars i pas accelerat; de batudes de refugiats i de passejades alegres amb una rosa ufana i un llibre sota el braç; i d’aixoplucs sota les voltes de l’edifici del davant on dos amants amb els ulls brillants s’acomiaden amb un petó que sembla aturar el temps.
Una noia ajuda a baixar per les escales a un ancià que frega els noranta i que havia contemplat gran part de la construcció d’aquell indret. Es somriuen i fan d’aquell gest quotidià un moment dolç, un exemple més de les tantes històries que des de l’accident havia contemplat la Júlia, i que l’ajudaven a remuntar amb esperança des d’aquella cova fonda i fosca: el dia que els metges li van donar la notícia que estaria asseguda en aquella cadira de rodes per la resta de la seva vida.
Evocava dins seu aquelles vides alienes que transcorrien davant dels seus ulls i fantasiejava, amb marriment des del balcó, tot el que hauria pogut ser. Però també sentia el que encara ella podria viure a l’auca de la vida, ara que a la boca de metro de Girona s’hi havia instal·lat el tan anhelat ascensor.
Mil rondalles viscudes aguaitant cap a fora; però l’empenta de les noves possibilitats l’excitava i frissava, sabent que en serien mil més ¡o potser més!, ara que començava un nou camí amb ella com a nova protagonista. Ara sí.
Va somriure quan en Jordi la va avisar des del menjador. “Amor, és l’hora de dinar. I afanyem-nos. No volem arribar tard a la sessió del cine”.
Feia la xim-xim aquell migdia de primavera a la ciutat. Des del seu balcó, asseguda i arropada amb una manteta de punt de cintura cap avall, la Júlia mirava el traginar caòtic de les persones que sortien i entraven a pas lleuger per la boca de metro de Girona.
La història llarga d’aquell pis de l’eixample on vivia la testimoniaven els grans vitralls modernistes colorits que abraçaven aquell balcó, alhora xops i regalimosos, i que els primers raigs de llum que esquerdaven els núvols els convertien en un calidoscopi. El va heretar de la iaia Mercè l’estiu de feia dotze anys, quan ella en tenia vint-i-cinc, després d’uns últims dies a l’Hospital de Sant Pau on es va apagar per sempre mentre la Júlia li va agafava la mà.
Des de la seva cadira, la Júlia contemplava les anades i vingudes i disseccionava atentament els usuaris de la xarxa subterrània.
Una dona amb un cabàs, del que en sortien les fulles verdes d’un porro, semblava venir atrafegada del mercat de la Concepció i, amb les mans ocupades, cercava la seva T-Mobilitat a les butxaques humides dels pantalons.
Un jove s’encén una cigarreta, ansiós i sota un paraigües, mentre surt del metro. Amb l’altra mà parla per telèfon mentre mou el cap, assentint en moments, negant en altres, i apujant el to de veu a cada frase. ¿Seria la seva novia amb la qual estava tenint una crisis? ¿Potser el trucaven de la feina? O potser era la mare, enfadada perquè ell es perdria un altre cop el tradicional dinar dels diumenges
El balcó havia sigut testimoni d’infinitat de contes inacabats: de somriures i mans entrellaçades, d’històries de lluites al carrer dels més desheretats, de nois no tant joves però amb cabells tenyits de lila, amb auriculars i pas accelerat; de batudes de refugiats i de passejades alegres amb una rosa ufana i un llibre sota el braç; i d’aixoplucs sota les voltes de l’edifici del davant on dos amants amb els ulls brillants s’acomiaden amb un petó que sembla aturar el temps.
Una noia ajuda a baixar per les escales a un ancià que frega els noranta i que havia contemplat gran part de la construcció d’aquell indret. Es somriuen i fan d’aquell gest quotidià un moment dolç, un exemple més de les tantes històries que des de l’accident havia contemplat la Júlia, i que l’ajudaven a remuntar amb esperança des d’aquella cova fonda i fosca: el dia que els metges li van donar la notícia que estaria asseguda en aquella cadira de rodes per la resta de la seva vida.
Evocava dins seu aquelles vides alienes que transcorrien davant dels seus ulls i fantasiejava, amb marriment des del balcó, tot el que hauria pogut ser. Però també sentia el que encara ella podria viure a l’auca de la vida, ara que a la boca de metro de Girona s’hi havia instal·lat el tan anhelat ascensor.
Mil rondalles viscudes aguaitant cap a fora; però l’empenta de les noves possibilitats l’excitava i frissava, sabent que en serien mil més ¡o potser més!, ara que començava un nou camí amb ella com a nova protagonista. Ara sí.
Va somriure quan en Jordi la va avisar des del menjador. “Amor, és l’hora de dinar. I afanyem-nos. No volem arribar tard a la sessió del cine”.