El cercle de l'oblit

És curiós com, de vegades, la realitat es barreja amb la imaginació. Com el temps ens modela amb experiències i records. Estava a l’andana. Uns pocs minuts d’espera del metro em resultaven eterns. La gent s’arremolinava en el vaivè d’anades i vingudes. Com en un pintoresc ball de la vida. El metro sempre em va resultar un lloc màgic on confluïa gent que malgrat les seves diferències, encara que fos per un instant, es miraven als ulls i s’entenien.

Ja una vegada a l’angost vagó, vaig jugar a observar els rostres, les mirades, les històries invisibles d’aquells desconeguts atabalats que m’envoltaven. Vaig tractar d’endevinar la seva vida, els seus més salvatges anhels, les seves preocupacions…

Llavors la vaig veure: una anciana, que s’asseia davant meu, mirava a través dels vidres amb la mirada perduda, buida, quasi desprovista d’ànima.

Sobtadament, els seus ulls es van clavar en els meus. De sobte, va estendre un llibre fins a mi. Seguidament, va pronunciar:

-Això et pertany, Hékate. Però no l’utilitzis…

El cor se’m va glaçar; ella sabia el meu nom. Jo no vaig voler agafar el llibre i la tensió em va invadir cada centímetre de la meva pell.

L’anciana amb parsimònia es va aixecar i va deixar el llibre al meu costat a terra. Es va dirigir seguidament cap a les portes del metro i va afegir amb misteri:

-Això ha sigut sempre teu. El temps no és lineal sinó circular. Encara hi ets a temps de canviar-ho tot.

Dubtosa, vaig baixar la mirada cap a aquell llibre. Aquest semblava retornar-me la mirada. Ja era a la meva parada. Havia de baixar. Quan vaig mirar de nou, ella ja no estava.

Vaig decidir agafar el llibre. Vaig fer transbord en una parada. Quedaven només tres minuts pel següent metro segons el panell informatiu. El cor em bategava tan ràpid com el propi metro. Vaig llegir la primera pàgina:

“La vida és un joc en el qual tan sols es pot guanyar. Tot el que escriguis a aquest llibre es farà realitat. Però hi ha unes regles i un preu a pagar.”

Estava a punt d’escriure, quan de sobte la tinta va semblar desplaçar-se ella sola sobre el paper de l’estrany llibre. El llibre s’escrivia ell sol.

Vaig llegir les regles; només el podia utilitzar dins del metro, per fer el bé i per cada desig meu, un desconegut també havia d’escriure un altre desig. Si trencava les normes el llibre desapareixeria. Vaig desitjar riquesa. El meu pare, cap al vespre, va guanyar la loteria.

Però cada desig tenia un cost; l’energia m’abandonava cada vegada més. Ho tenia tot, però la buidor creixia a dins de la meva ànima. Les arrugues s’escampaven per tot el meu rostre.

Desesperada, vaig voler advertir el meu jo del passat. Llavors ho vaig entendre; jo era l’anciana del metro.

Vaig intentar trencar el cercle. Vaig desitjar tornar a ser jove, però vaig oblidar les regles. I no va funcionar. Llavors vaig idear un pla. Vaig robar-li el llibre, vaig escriure d’anar una mica més al futur. Em vaig fer passar per una desconeguda, tota disfressada dins del metro i vaig aconseguir que la meva versió jove em demanés que escrivís. Vaig escriure que tot tornés a la normalitat. Llavors em vaig despertar al meu llit. ¿Era un somni?

Vaig veure a terra, dies després, al metro, el mateix llibre del meu somni, però no el vaig voler agafar.

Sempre que vaig amb metro recordo que els desitjos concedits sense esforç no porten la felicitat. Que la veritable felicitat només comença a l’interior.

Encara no sé si alguna part va ser real o tot va ser un complex somni.