Autor/a
Vol de papallona
Categoria
Relat lliure
El darrer trajecte
El terra sempre es mou.
Vibra sota les meves potes, un estrèpit metàl·lic que mai no s’atura del tot. L’aire fa olor de massa coses alhora. Seients de plàstic, pluja, gent. Molta gent. Sabates passen a prop del meu musell, ràpides, sorolloses, algunes afilades, d’altres suaus, quasi imperceptibles.
Però jo conec la seva olor. Càlida. Cansada. Segura. M’hi acosto més, amb el cap amagat sota el seu braç mentre el soroll creix i es desfà altre cop. La seva mà em troba, dits aspres gratant darrere l’orella d’aquella manera que fa que em tremoli la pota. No cal que miri amunt per saber que somriu. Ho noto per com es mou el seu pit.
No sempre hi ha menjar. De vegades l’estómac se m’encongeix, buit, i ell xiuxiueja perdó al meu pelatge. No entenc les paraules, però en conec el so. Li llepo la mà igualment. N’hi ha prou.
Se suposa que he de vigilar. Escoltar. Protegir. Ho faig. De vegades. Quan la gent s’acosta massa, massa de pressa. Amb un advertiment greu, un rondineig.
Però aquí, ara, als seus braços… Em sento segur. El metro es balanceja i els meus ulls es tornen pesants. Se'm tanquen les parpelles. El seu braç m’envolta, m’estira cap a ell, més fort que abans. Deixo que el cos s’enfonsi en aquell ritme que conec millor que res. El món pot tremolar i cridar tant com vulgui.
Dormo.
Llavors alguna cosa canvia. Primer la seva olor. Aguda. Estranya. Aixeco el cap. La seva mà està quieta, massa quieta. L’empenyo amb el musell. Res. Gemego, primer fluix, després més fort.
Se l’enduen.
Bordo, intentant seguir-lo, les potes rellisquen pel lliscadís terra. He d’estar a prop. He de… Les portes xisclen.
Aquell xiulet agut que em fa mal a les orelles. Sempre em fa por. Salto endavant, i el dolor m’esclata al cap.
El món es torça. Les portes es tanquen de cop. Ell ja no hi és. Encara en sento l’olor, que s’esfuma amb el següent tren. I de cop, massa olors alhora. No ho entenc. No ho entenc.
Llavors, alguna cosa familiar.
Suau, floral i amable.
La segueixo, obrint-me pas entre cames, ignorant el soroll, la por que encara em ressona a les orelles. És ella. És aquí.
Es gira, i li veig la cara. Fa la mateixa olor que els dies que s’aturava, amb les mans suaus al meu cap mentre ell parlava i parlava. La cua se’m mou abans d’adonar-me’n.
Diu quelcom… el meu nom, crec. La seva mà em toca.
Càlida. Curosa. Real.
M’hi acosto, la por afluixa una mica, la respiració es calma. Mira al voltant, confosa, i finalment a mi.
Queda’t. Si us plau, queda’t.
El tren s’atura una altra vegada. Les portes s’obren amb un so més suau, aquest cop. Dubta, i després m'agafa per la corretja. Me’n vaig amb ella.
Pugem les escales, lluny del gruny metàl·lic, lluny de la massa d’olors. L’aire canvia. Fresc. Obert. La llum del sol em banya, càlida sobre el pelatge.
Ell no hi és. Però la calidesa sí. I torno a sentir-me segur.
Vibra sota les meves potes, un estrèpit metàl·lic que mai no s’atura del tot. L’aire fa olor de massa coses alhora. Seients de plàstic, pluja, gent. Molta gent. Sabates passen a prop del meu musell, ràpides, sorolloses, algunes afilades, d’altres suaus, quasi imperceptibles.
Però jo conec la seva olor. Càlida. Cansada. Segura. M’hi acosto més, amb el cap amagat sota el seu braç mentre el soroll creix i es desfà altre cop. La seva mà em troba, dits aspres gratant darrere l’orella d’aquella manera que fa que em tremoli la pota. No cal que miri amunt per saber que somriu. Ho noto per com es mou el seu pit.
No sempre hi ha menjar. De vegades l’estómac se m’encongeix, buit, i ell xiuxiueja perdó al meu pelatge. No entenc les paraules, però en conec el so. Li llepo la mà igualment. N’hi ha prou.
Se suposa que he de vigilar. Escoltar. Protegir. Ho faig. De vegades. Quan la gent s’acosta massa, massa de pressa. Amb un advertiment greu, un rondineig.
Però aquí, ara, als seus braços… Em sento segur. El metro es balanceja i els meus ulls es tornen pesants. Se'm tanquen les parpelles. El seu braç m’envolta, m’estira cap a ell, més fort que abans. Deixo que el cos s’enfonsi en aquell ritme que conec millor que res. El món pot tremolar i cridar tant com vulgui.
Dormo.
Llavors alguna cosa canvia. Primer la seva olor. Aguda. Estranya. Aixeco el cap. La seva mà està quieta, massa quieta. L’empenyo amb el musell. Res. Gemego, primer fluix, després més fort.
Se l’enduen.
Bordo, intentant seguir-lo, les potes rellisquen pel lliscadís terra. He d’estar a prop. He de… Les portes xisclen.
Aquell xiulet agut que em fa mal a les orelles. Sempre em fa por. Salto endavant, i el dolor m’esclata al cap.
El món es torça. Les portes es tanquen de cop. Ell ja no hi és. Encara en sento l’olor, que s’esfuma amb el següent tren. I de cop, massa olors alhora. No ho entenc. No ho entenc.
Llavors, alguna cosa familiar.
Suau, floral i amable.
La segueixo, obrint-me pas entre cames, ignorant el soroll, la por que encara em ressona a les orelles. És ella. És aquí.
Es gira, i li veig la cara. Fa la mateixa olor que els dies que s’aturava, amb les mans suaus al meu cap mentre ell parlava i parlava. La cua se’m mou abans d’adonar-me’n.
Diu quelcom… el meu nom, crec. La seva mà em toca.
Càlida. Curosa. Real.
M’hi acosto, la por afluixa una mica, la respiració es calma. Mira al voltant, confosa, i finalment a mi.
Queda’t. Si us plau, queda’t.
El tren s’atura una altra vegada. Les portes s’obren amb un so més suau, aquest cop. Dubta, i després m'agafa per la corretja. Me’n vaig amb ella.
Pugem les escales, lluny del gruny metàl·lic, lluny de la massa d’olors. L’aire canvia. Fresc. Obert. La llum del sol em banya, càlida sobre el pelatge.
Ell no hi és. Però la calidesa sí. I torno a sentir-me segur.