El drac portava la noia.Keni

Peter es va aixecar de pressa del llit quan va sentir l'alarma del seu mòbil. Emocionat, es va posar la samarreta i després els pantalons de l’escola, mentre baixava per les escales. Va veure a la seva mare fent-li l’entrepà al seu germà petit, com de costum.

—Mare, avui és Sant Jordi! —Li va cridar, tot boig.

—I què hi vols? Un còmic com l’any passat?

—Hum… no ho sé. No hi havia pensat en això. —El noi estava indecís. Ell no sabia què volia, però per descomptat que no volia un còmic.

—Doncs tens cinc minuts per fer-ho.

Ell va seure a una cadira mentre es bevia un got de Colacao. Un noi petit amb els cabells daurats, ulls enormes, blaus com el cel i un somriure de galta a galta li va posar la mà al genoll.

Qui no sàpigues que era el seu germà de cinc anys es pensaria que és el seu fill. Ja que en Peter en tenia vint.

—Petred, les un… unges. —En el seu miler intent fallit per pronunciar el meu nom, ja s’havia donat per vençut. Que li digués com volgués.

—Què dius Diego? Ungles? —Va preguntar-li mentre el bressolava entre els seus braços.

—Xi.

Va posar els ulls en blanc en veure que el seu germà li volia dir que deixés de mossegar-se les ungles, i va agafar la motxilla abans de sortir de casa. Bah, que em compri el que vulgui, va pensar.

Va agafar el metro a Santa Rosa i quan va baixar just se li va escapar el metro llarguíssim. Veia com arrancava a poc a poc, com s’allunyava davant dels seus ulls, sense ell poder fer res. Maleint en veu baixa, el que van veure els seus ulls li va callar.

A la paret del fons, algú hi va dibuixar un drac igual de llarg com el metro.

—És…

—Preciós —li va robar la paraula dels llavis una veu tan dolça que et podria donar diabetis—, oi que sí?

Va girar el cap per a veure-li el rostre. I quan ho va fer, la seva boca es va quedar sense aire. Una noia que aparentava tenir la seva edat. Era… preciosa. Realment preciosa. Els seus ulls verds feien contrast amb els seus cabells pèl-roigs arrissats. Sentia com tota la sang del seu cos es concentrava en el seu cap. Les seves galtes li cremaven.

—S… Sí —va tartamudejar. Ella observava el drac—. És molt bonic, hi encaixa molt bé amb la temàtica. —Ell la mirava mentre parlava.

“Hi encaixa molt bé amb la temàtica”? Mare meva! Si és Sant Jordi, quin comentari més absurd!
La noia va dirigir la seva atenció a en Peter. I amb un somriure li va dir:

—Ets d’aquí? —Estava intentant lligar o només era molt amable?

—Eh… no. Vull dir que sí. Sí, soc d’aquí. —Va contestar.

Es van intercanviar els números, clarament qui va donar la desitjada idea va ser la noia, Helena.

Quan va arribar a casa seva li esperava el regal de Sant Jordi, una edició especial dels poemes de Mario Benedetti. Es va tombar al llit i va mirar el sostre.
A la seva ment només ocupava un pensament, una persona. El drac el va ajudar a trobar la noia que no s’esperava, però li agradava la idea.