El guardavies

A casa meva, el metro sempre ha estat cosa de família. Al món hi ha cognoms que ja neixen amb la vida resolta: un pis en herència, un negoci, un nom que t'obre portes fins i tot abans de trucar. Els Miralles no hem heretat ni diners ni cases. El nostre destí va ser la solitud del túnel i el traqueteig del tren, que ens adormia com una cançó de bressol.
Per a mon pare, les vies eren les artèries per les quals bategava el cor de la ciutat. La meva mare va ser taquillera del metro gairebé quaranta anys. Mitja vida sota terra, dins aquella peixera de cabina. Deia que sabia quanta tristesa amagava cada passatger pel so de la xicalla en picar el taulell.
Em dic Julià Miralles. Tinc seixanta-un anys i un calendari a la cuina on ratllo els dies que falten per jubilar-me. El meu fill Oriol diu que només llavors deixaré de fer olor de túnel. Soc guardavies. Sé que el nom sona a un altre segle. La gent pensa que ara tot ho porten els ordinadors, però aquí sota continuem sent necessaris. A tot el metro de Barcelona gairebé no quedem vint. Si un de nosaltres falla, Barcelona s'atura. Pitjor encara, un mil·límetre mesurat malament avui pot esdevenir una tragèdia demà.
El metro suma centenars de quilòmetres de via que recorrem nit rere nit, pas a pas, revisant-ho tot. Al final del mes he caminat més de dues maratons.
Avui m’han assignat el tram que tots eviten: el túnel antic del 1926, entre Espanya i Rocafort de la L1. Encenc la llanterna i el seu feix talla la foscor com una navalla rovellada. La meva feina sembla senzilla: caminar, observar i detectar qualsevol anomalia.
Fa temps que camino sabent que no sols busco avaries. De vegades tinc la sensació que alguna cosa m'està esperant.
La meva dona, la Mercè, era conductora fins que aquell «incident» la va apartar del tren per sempre. De vegades, mentre dorm, la sento mormolar. Sé que en els seus somnis encara condueix trens cap a estacions que no existeixen. Jo mai no li ho pregunto. A casa nostra, el silenci és la nostra manera d'estimar-nos.
Avanço pel túnel que va d'Espanya a Rocafort. Amb prou feines són mil metres, però aquesta nit semblen interminables. Darrerament, l'aire es percep diferent. Els joves parlen d'una presència. Diuen que es veuen ombres als monitors, que els sensors d'intrusió s'activen fins i tot quan no hi ha ningú. Jo no soc home de fantasmes, o almenys això em dic mentre sento un calfred al clatell.
Rocafort va ser refugi durant la Guerra Civil. Sota aquestes mateixes voltes s’hi apinyaven famílies mentre bombardejaven l’Eixample.
En arribar al punt mitjà del tram, em vaig quedar glaçat.
Vaig sentir un sospir.
No era el soroll d'una rata ni el cruixit del metall en refredar-se. Va ser un sospir humà, tan a prop que vaig creure sentir un alè càlid al coll.
Em vaig girar de cop. El feix de la llanterna tremolava a la mà.
No hi havia res.
Només el balast gris, les parets plorant humitat i aquell silenci espès.
Alguna cosa va brillar.
Estava encaixat darrere de la clau d'emergència del telèfon de via. Un objecte petit, ovalat, que no hauria de ser allí. Em vaig treure el guant i el vaig agafar amb cura.
Era un reliquiari de llautó, ennegrit per anys de pols.
En fregar-lo amb el polze, el metall va deixar veure el retrat d'una dona jove. Tenia el cabell recollit en un monyo sever i una mirada que em va travessar. Uns ulls antics, carregats d'una fermesa que em va resultar dolorosament familiar.
Vaig reconèixer aquells ulls.
Eren els ulls del meu fill. L'Oriol