Autor/a
Elibas
Categoria
Relat lliure
El metro de la meva vida
Avui he baixat a Barcelona. Ja fa uns anys que ens vam jubilar i, des de llavors, vivim al Maresme. Vam escollir el poble de Sant Pol de Mar, un poble de cases blanques, de pescadors, tranquil i bonic. Una hora de tren i estic a la plaça Catalunya, i és que reconec que sóc una urbanita. Les amigues es riuen de mi quan els dic que trobo a faltar la ciutat i poder agafar el metro. I ho dic seriosament. Tota la vida visquent a la gran ciutat i des dels catorze anys agafant el metro diariament per anar a treballar, ho porto a la sang.
Llavors, nosaltres vivíem a la Guineueta i jo havi d'anar a Virrey Amat, línea V, per després fer transbord a Sagrera, a la línea I, per baixar a Marina, ja que treballava al Poblenou. Tot aixó de bon matí, pues entrava a la feina a les vuit, una hora "punta", els vagons anaven a petar de gent. Més d'una vegada havia tingut problemes amb algún llest de mà llarga que aprofitava les aglomeracions per arrambar-se massa. Són experiènces que et fan més forta. Llavors estava farta del trajecte, i ara enyoro aquells temps.
El camí a Barcelona en tren és bonic. Mirant el mar des de la finestra una hora passa ràpid. Baixar a la plaça Catalunya i, només sortir al carrer, notar la flaire de la gran ciutat, potser és la contaminació, però és una olor coneguda. Veig els coloms i, recordo les fotografíes de nena amb trenes, envoltada per ells. Ara els trobo fastigosos, com rates voladores, però de petita en tinc bons records.
Agafo el metro, a mig matí va quasi buit, m'assec als seients preferents per a gent gran, i observo a les persones, una noia amb un nadó als braços, una parelleta d'enamorats agafats de les mans, un home que llegeix el diari... aquesta cara em sona... quina casualitat, és en Ramón, el meu primer nòvio, fa tant de temps... està canviat, menys cabell, bosses sota els ulls, aquells ulls verds que tant m'agradaven, la boca, la seva boca que em tornava boja... quins recods.
Però torno a la realitat i m'adono que s'acosta la meva parada. M'aixeco i provo de sortir, amb tan mala sort que ensopego amb l'esglaó i quasi caic a terra, sinó és per unes mans fermes que m'agafen amb força, i veig que és ell, en Ramón, qui m'ha subjectat perquè no em faci mal.
--Cóm es troba, senyora, està bé? --
--Sí, gràcies--Li contesto avergonyida.
No m'ha reconegut, no m'estranya, ha passat molt temps. Baixo a l'andana i camino de pressa. Crec que cada dia són més alts els esglaons.
Llavors, nosaltres vivíem a la Guineueta i jo havi d'anar a Virrey Amat, línea V, per després fer transbord a Sagrera, a la línea I, per baixar a Marina, ja que treballava al Poblenou. Tot aixó de bon matí, pues entrava a la feina a les vuit, una hora "punta", els vagons anaven a petar de gent. Més d'una vegada havia tingut problemes amb algún llest de mà llarga que aprofitava les aglomeracions per arrambar-se massa. Són experiènces que et fan més forta. Llavors estava farta del trajecte, i ara enyoro aquells temps.
El camí a Barcelona en tren és bonic. Mirant el mar des de la finestra una hora passa ràpid. Baixar a la plaça Catalunya i, només sortir al carrer, notar la flaire de la gran ciutat, potser és la contaminació, però és una olor coneguda. Veig els coloms i, recordo les fotografíes de nena amb trenes, envoltada per ells. Ara els trobo fastigosos, com rates voladores, però de petita en tinc bons records.
Agafo el metro, a mig matí va quasi buit, m'assec als seients preferents per a gent gran, i observo a les persones, una noia amb un nadó als braços, una parelleta d'enamorats agafats de les mans, un home que llegeix el diari... aquesta cara em sona... quina casualitat, és en Ramón, el meu primer nòvio, fa tant de temps... està canviat, menys cabell, bosses sota els ulls, aquells ulls verds que tant m'agradaven, la boca, la seva boca que em tornava boja... quins recods.
Però torno a la realitat i m'adono que s'acosta la meva parada. M'aixeco i provo de sortir, amb tan mala sort que ensopego amb l'esglaó i quasi caic a terra, sinó és per unes mans fermes que m'agafen amb força, i veig que és ell, en Ramón, qui m'ha subjectat perquè no em faci mal.
--Cóm es troba, senyora, està bé? --
--Sí, gràcies--Li contesto avergonyida.
No m'ha reconegut, no m'estranya, ha passat molt temps. Baixo a l'andana i camino de pressa. Crec que cada dia són més alts els esglaons.