El metro de sota el metro

La Jana sempre es fixava en coses que la gent no mira. Mentre els altres esperaven el metro mirant el mòbil o el rellotge, ella observava les vies, els racons foscos de l’andana i les ombres que es movien de pressa.
Un dimarts a la tarda, mentre tornava a casa amb la seva mare, va veure un ratolí petit al costat de la via. Però no corria com els altres. Duia alguna cosa brillant a l’esquena. Era com una motxilla feta amb taps metàl·lics i fils de colors.
—Mama, has vist això? —va preguntar.
Però la seva mare estava pendent que arribés el metro i ni se’l va mirar.
Aquella nit, la Jana no va parar de pensar en el ratolí. L’endemà, quan va tornar a passar per la mateixa estació, es va esperar una mica més enrere i es va quedar quieta. I el va tornar a veure. Aquest cop, el va seguir amb la mirada fins que va desaparèixer per un forat de la paret. Quan ja no quedava gaire gent a l’andana, la Jana s’hi va acostar. Va ajupir-se i va mirar per l’escletxa. I gairebé va fer un crit. A sota de la paret hi havia un altre món. Un món soterrat.
Hi havia túnels minúsculs, fanals fets amb llumetes, cartells diminuts penjats de les parets i unes vies tan petites que semblaven de joguina, però no ho eren. Per aquelles vies circulaven vagons construïts amb llaunes, cargols, plàstics i trossos de metall. Era un metro. Un metro de ratolins. La Jana no s’ho podia creure.
Tot allò imitava el món dels humans, però en petit i sota terra. Els ratolins havien fet estacions, túnels i fins i tot plànols. Alguns anaven amb armilles fetes de tela vella. D’altres empenyien carrets amb eines. Tothom semblava tenir una feina important.
De sobte, un ratolí amb bigotis llargs i unes ulleres rodones la va veure.
—Una humana! —va exclamar.
En un segon, tot es va aturar. La Jana va pensar que sortirien corrent, però no. Tots la miraven amb curiositat.
—No diré res —va xiuxiuejar ella—. Ho prometo.
El ratolí de les ulleres es va acostar fins a l’escletxa.
—Els humans sempre penseu que només vosaltres sabeu construir, inventar i dominar les màquines —va dir amb una veu molt fina però seriosa.
La Jana es va quedar muda.
—Però nosaltres fa molt temps que observem. Us escoltem, us estudiem i aprenem. El vostre metro ens va donar la idea. La resta l’hem fet nosaltres.
En aquell moment es va sentir un soroll fort. Un dels mini-vagons havia descarrilat en un revolt i un petit tap metàl·lic barrava el pas. Els ratolins van començar a córrer d’una banda a l’altra.
—S’ha tallat la línia tres! —va cridar un.
—No arribaran els subministraments a l’estació Font Fosca! —va dir un altre.
Sense pensar un moment, la Jana va allargar un dit pel forat i, amb molta cura, va apartar el tap que bloquejava la via. El vagó va tornar a arrencar. Tots els ratolins van quedar en silenci. Després, a poc a poc, van començar a aplaudir amb les potes.
—Potser vosaltres no sou tan despistats com semblàveu — va parlar el ratolí de bigotis llargs.
—Potser nosaltres tampoc hauríem de pensar que ho sabem tot — la Jana va somriure.
Quan va arribar el metro de veritat, la Jana va pujar al vagó amb el cor accelerat. Es va asseure i va mirar per la finestra. Tot semblava normal: les vies, les parets, els llums, però ara ella sabia un secret : sota el metro dels humans, n’hi havia un altre.
Aquell dia, la Jana va entendre que no només els humans podem inventar i crear coses extraordinàries: qualsevol ésser, per petit que sigui, pot fer fer coses meravelloses.