El metro fantasma (Èric)

Avui m’he llevat com qualsevol dia, a les 7:00. He esmorzat unes galetes, m'he dutxat, m’he rentat les dents i he sortit de casa per anar a l’institut, que està a unes quantes parades de metro per la L1. Arribo, baixant aquestes escales que sembla que no s’acabin mai. He de posar la targeta si vull passar.
-Merda –He pensat.
La targeta no anava, la veritat és que no m'ho esperava, sempre havia anat bé, però avui ha estat diferent, no li ge donat una gran importància i com que no hi havia ningú, cosa que m’ha semblat estrany, he saltat la màquina i continuat fins al metro. A l'andana, el silenci envaeix tot l’espai possible, l'únic soroll és aquella tediosa veu que marca l’arribada del metro.
-Línia 1, Hospital de Bellvitge. -S’escolta.
El meu metro ha arribat, un vagó amb una quantitat infinita de grafitis de nens als quals els agrada fer vandalisme. Dins del metro, una sorpresa: s’ha sentit un soroll que venia d’un altre vagó. M’he apropat, pensant que finalment algú podria fer-me una mica de companyia, encara que no la necessito, mai l’he necessitat, però quan et trobes com si estiguessis sol al món, qualsevol persona et pot fer sentir una mica millor. He tret el cap una mica (no volia semblar un assetjador en cas que de veritat hi hagués algú allà), amb molta esperança, he mirat el seient i… Res de res, eren unes claus de, possiblement, una persona que anava amb pressa. Les he agafat i me les he ficat a la butxaca, suposava que això seria millor que deixar-les allà i que alguna persona en fes un mal ús. Uns minuts més tard, encara quedaven bastantes parades, però jo he estat entretingut estudiant per un examen d’aquell mateix dia. De cop i volta, els llums han començat a parpellejar, cosa que m’ha dificultat veure els meus apunts, i he decidit passar per tots els vagons. Potser sí que hi havia algú, però no havia buscat bé.
-Què llarg que és aquest metro, no? -He dit en veu alta, ja no importava si ho deia cridant.
Per alguna raó que desconeixia, hi havia més objectes quotidians als seients, com si sí que hi hagués gent, però no. Una por ha entrat al meu cos. No sabia què fer. Em passen moltes coses pel cap. En un moment d'estrès absolut, he començat a cridar a ple pulmó:
-Hola? Què hi ha algú? Què està passant aquí dins?
Tot està en silenci. Els meus crits s’han apagat. La meva sorpresa era sublime.
-No, no pot ser, no és possible. – He pensat.
Allà estava. Sí, era aquesta. No podia haver-n’hi una igual: la mateixa posició, el mateix color... era la meva motxilla. No crec que tingui una forma coherent i realista d’explicar que he sentit. Pel meu cervell, només hi havia un pensament que les meves neurones podien processar:
-Corre, escapa. - M’ha dit una veu que possiblement provenia del meu descontrol.
I li he fet cas. Corria, corria i no parava de córrer. El metro es repetia, es repetia i no parava de repetir-se. Feia ja hores que estava allà i en algun punt, els llums han tornat. He sentit una calma molt reconfortant, però com ja podreu imaginar, no ha durar gaire. El metro ha accelerat a una velocitat a la qual mai havia anat a la meva vida i ha xocat amb una paret que marcava el final del metro.
Per mi, havia mort, però no, m’he despertat al meu llit. He corregut cap a la meva mare per explicar-li el somni que havia tingut i en tocar la meva butxaca… Hi havia unes claus.