El millor (Iker)

Sergi, el millor escriptor del món, segons la seva opinió, va començar el seu dia com sempre, aixecant-se just per arribar quatre minuts abans de l’últim metro que podia portar-lo al seu treball a una hora “decent”.
Tranquil, com sempre, va sortir de casa per veure si aconseguia arribar al metro després de dues setmanes sense poder agafar-lo. Només entrar a l’estació es va adonar d’un canvi molt gran.
L’estació que abans era normal (sense cap anomalia), però ara era plena d’aquestes.
Començant per les parets que ara són de color groc amb taques liles i blaves, com més aviat eren blanques, seguint pel sostre, que ara era el doble d’alt, però encara que fos molt més alt s’estava apropant a ell cada vegada més.
Ignorant tot allò, cada vegada amb el sostre més a prop va esperar fins que va arribar el metro i va entrar en ell ajupit, perquè ja no cabia dret per l’encongiment del sostre que li feia pressió sobre la seva esquena.
Una vegada dins del vagó tot estava completament normal fins que la foscor es va manifestar en tota l’estació, Sergi immutat va esperar al fet que la llum tornés a aparèixer en aquell mateix minut, el metro es va activar i així va començar el seu trajecte fins a la seva oficina, després d'encadenar moltes més anomalies.
Quan va arribar al seu treball va haver de respondre preguntes incòmodes que tractaven la seva absència de les últimes dues setmanes, després de tots els seus companys s’havien cregut que havia estat malalt durant aquest període en comptes que no aconseguia arribar a temps al seu treball.
Va arribar al seu despatx va obrir la porta, va fer un pas endavant i la llum ho va omplir tot.
—Ei.
Estava dret, davant de la porta de l’oficina, un company que el mirava i continuava dient:
—Avui què, començaràs una altra obra d'art?— amb una clara ironia al seu missatge.
Sergi va parpellejar un parell de vegades. Va mirar enrere. No hi havia cap metro, ni llum, ni res estrany. Només el passadís de sempre.
—Sí, com les teves.
Va entrar, es va asseure al seu lloc i va deixar la motxilla a terra. Tot normal. Massa normal.
Durant uns segons es va quedar quiet, mirant la pantalla buida de l’ordinador.
Després va sospirar.
—Va, a veure què surt avui…
Va obrir un document nou.
I va començar a escriure sense pensar gaire:
“Sergi, el millor escriptor del món, segons la seva opinió, va començar el seu dia com sempre…”
Va fer una pausa, va rellegir la frase i va arronsar les espatlles.
I va continuar escrivint, com si res.
A mesura que avançava, les frases li sortien soles. Parets grogues, sostres que baixaven, llums que s’apagaven… tot li semblava estranyament fàcil.
Va fer una petita pausa i va somriure lleugerament.
—Mira, al final sí que tenia alguna cosa.
Va continuar escrivint.
Sense adonar-se’n, cada línia encaixava perfectament amb una història que, per ell, mai havia passat.
Perquè com soc l’escriptor us he contat el que volia, realment res d’això era veritat, o sí?
Un nou projecte de: Sergi.