El paradís diari

La cadira de rodes avui relliscava pel carrer perquè havia plogut molt. Anava amb compte, intentant no caure, mentre avançava cap al metro per anar a l’institut. Cada rampa era un repte, cada bassal una possible relliscada.

Quan per fi vaig arribar al metro, pensava que el pitjor ja havia passat… però no.

Vaig haver d’esperar davant de l’ascensor, es van obrir les portes, estava ple de gent que no el necessitava. Ningú es movia. Ningú mirava.

Vaig deixar passar un ascensor. Després un altre i un altre.

El temps passava, i començava a posar-ne nerviós. Arribaria tard a classe.

Finalment, quan es van tornar a obrir les portes, vaig agafar aire i vaig dir amb veu ferma:

—“Perdó, necessito passar. Tinc prioritat.”

Algunes persones van baixar la mirada. D’altres es van apartar lentament. Aquesta vegada, sí, vaig poder entrar.

Mentre l’ascensor baixava, vaig notar una barreja de ràbia i orgull. Ràbia per haver hagut d’esperar tant. Orgull per haver-me fet respectar.

Finalment, vaig arribar a l’andana de la sagrera per agafar la línia 9, vaig esperar el metro, direcció Can Zam, la meva parada, vaig pujar i de sobte el metro va anar a tota velocitat, vaig mirar cap avall i ja no anava en cadires de rodes, tenia cames robòtiques! Vaig alçar la mirada i estava en un paradís diferent, les meves cames de titani fan que corri més que abans. Soc el primer i tan sols queden 10 metres per arribar a la meta.

Quan de sobte,

‘’pipipipipipi pròxima estació Can Zam’’

Avui no he pogut arribar a la meta el meu paradís de 9 parades no ha sigut suficient, demà ho tornaré a intentar.

Per fi he arribat a l’institut!