El perill (Samuel)

En Fernando tenia només dotze anys, era molt petit quan va passar el disgust. Era de baixa estatura, amb els cabells curts i els ulls verds, i duia una samarreta groga. Aquesta samarreta va ser clau en aquell moment difícil; en ser d'un color tan cridaner, en Fernando no passava desapercebut. Caminava tot sol pel carrer, sense cap amic ni familiar que l'acompanyés.
Era un vint d'agost de l'any 2023. Al matí, el sol feia una calda de cal déu, tan intensa que la temperatura voltava els trenta-quatre graus. No era gens estrany amb la calorassa que fa a Catalunya, concretament a Barcelona. Caminava pel carrer perquè la seva mare li havia dit que anés a comprar pa per dinar. Eren les dotze del migdia; la mare li havia dit que dinarien a un quart de dues. Ell, més content que un gínjol de menjar el seu plat preferit, va anar a tota pastilla a buscar el pa. Va sortir de casa i es va adreçar a la fleca on anava cada dia. Es va endur una sorpresa: la fleca de sempre estava tancada. En Fernando va pensar en un altre lloc on comprar pa i va anar a una altra fleca, però per a la seva sorpresa, també estava tancada. Va començar a fer-se mala sang buscant una solució, però no en trobava cap.
Va tornar a casa amb la cua entre les cames i la mare li va dir que podia anar a la fleca de Sec Tit, que era a quinze minuts en transport públic. La mare li va fer confiança per anar-hi tot sol en metro. En Fernando va acceptar el repte i va tornar a sortir al carrer. Ara arribava el moment clau del relat!
Un cop va sortir de casa, en Fernando es va adreçar al metro, però es va adonar que no portava la targeta. Va prendre una decisió arriscada: colar-se. La jugada li va sortir bé. El veritable problema va ser al moment d'agafar el metro: va patinar i va caure a les vies, provocant un soroll daltabaix. Cridava amb totes les seves forces, se li tallava la respiració de la por, però com que era tan petit, la gent des de l'andana no el veia. La samarreta groga va ser la seva salvació. Gràcies a aquell color, el van localitzar i el van poder salvar a temps.
Finalment, en Fernando va arribar a casa blanc com la paret. La seva mare li va preguntar de seguida: "Què ha passat?". En Fernando ho va explicar tot entre plors i la seva mare el va consolar perquè estava tremolant de cap a peus. Per fi van dinar tots dos, tot i que sense pa. Va ser un autèntic miracle que al final el poguessin salvar.