EL REINICI (Aroa)

La meva amiga i jo sempre agafàvem l'autobús per anar a qualsevol lloc, a l'institut, a la platja, a donar una volta…
Com de costum, la Laia i jo vam baixar a la parada dels autobusos de sota casa meva, esperant l'autobús 27 per anar a donar una volta a la muntanya per la zona de Vall d’Hebron. Ens agrada molt anar-hi cap al vespre per veure com cau el sol, prendre una beguda juntes i menjar alguna cosa que portem a la nostra motxilla. Posàvem una tovallola petita a la gespa, on quasi no hi cabíem les dues. Gaudíem molt d’aquests moments juntes parlant i rient de tot.
Un 8 de juliol vam agafar l'autobús 27, i en baixar a la parada, ens vam estirar al terra a veure el capvespre. Quan vam sopar, esperant l'últim autobús del dia, vam mirar l'aplicació i vam veure que estàvem sense connexió. Vam pensar que era normal, ja que estàvem a la muntanya i de vegades no arriba bé Internet.
Normalment l’autobús passava cada quinze minuts. Vàrem esperar-ne vint, vint-i-cinc, trenta, van passar 40 minuts i allà no arribava cap autobús. El carrer estava buit. Encara no teníem connexió i no podíem trucar a ningú. Vam pensar que podíem entrar a l'hospital per veure si ens podien ajudar.
Vam entrar per la porta principal. Un cop dins, ens vam apropar a la recepció, i no hi havia ningú. L’hospital estava desèrtic. Vam pujar set plantes i vam mirar a tot arreu, les habitacions, la sala d’espera, els passadissos… L’hospital sencer estava buit.
Estàvem a la planta 7 i de cop i volta vam sentir un crit molt profund i sec. Ens vam apropar a l'habitació 702, d’on va sortir aquell fort soroll. Allà vam veure un senyor d’uns vuitanta anys. El seu aspecte era sinistre, repulsiu, extremadament pàl·lid i arrugat. Aquell senyor ens mirava fixament, però els seus ulls semblava que estaven buits, com si no ens veiés realment. De cop i volta, les pantalles de monitoratge van començar a xiular molt ràpidament. Era un xiulet tan profund i estrident que ens va deixar sense escoltar.
La Laia i jo ens vam mirar, paralitzades de la por. No enteníem res. Una vibració profunda i sorda va retrunyir tot l’edifici. Vam identificar el soroll com un metall caient a molta alçada del terra.
De sobte aquell lloc es va començar a difuminar davant nostre com si fos un somni mal plantejat. Vam anar direcció a les escales. Els esglaons van desaparèixer en un segon, i els va substituir un buit blanc i infinit.
Amb molta por al cos, vaig tancar els ulls. Tenia la sensació que el meu cos pesava cada vegada menys, com si m’estigués desfent. D’un moment a l’altre, el fred de la muntanya em va colpejar la cara. En obrir els ulls em vaig trobar asseguda a la gespa com si res hagués passat, la Laia al meu costat, amb la cara blanca com un núvol. El sol estava baixant, i pintava el cel amb tons taronges i liles, com si res del que acabava de passar, hagués passat i el temps va tornar cap enrere.
A la Laia, vaig preguntar-li, si havia presenciat el mateix que jo. No va dir cap paraula. Vaig mirar el meu telèfon i tenia cobertura total. En mirar l’aplicació dels autobusos, deia que la 27 arribava en 3 minuts. Vam recollir i vam anar a la parada.

El conductor no va saludar. Els pocs passatgers, tenien un aspecte similar a l’ancià de l’habitació.

Des d’aquell dia no vam tornar a la muntanya, tampoc vam agafar el 27.

Ja sabem que el nostre món no és més que un programa i algú té el seu dit al botó de reinici i en qualsevol moment el pot prémer.