El retrobament (Esmeralda)

El Carles es llevava cada matí a la mateixa hora, les 7:00 am, es prenia un cafè, es rentava les dents, es vestia, preparava les seves coses per a la feina i sortia de casa de camí al metro per anar a la feina. Sempre anava amb 20 minuts de més, és a dir, la seva casa estava a 1 hora de la seva feina, però ell surt de casa amb 1 hora i 20 minuts, el curiós de tot això és que encara que anés amb temps de més sempre arribava tard a la feina.
Des de feia 2 mesos havia adoptat aquesta estranya rutina, ningú sabia per què arribava tard sempre, ja que el Carles sempre havia sigut un jove molt puntual. Ningú tampoc li referia res de per què arribava tard.
Aquest dia el Carles va fer el mateix de sempre, arribar al metro, baixar les escales i seure a esperar a que arribés, quan va entrar al vagó ella hi era ahí, com tots els dies, la noia dels cabells rossos era al vagó, al mateix seient de sempre, amb un cafè a la mà.
Ella era la raó de que el Carles arribés tard tots els dies des de feia 2 mesos, s’anomenava Noa i havia sigut companya de el Crales des de l’escola infantil fins quan es van graduar de l’ESO, van ser millors amics durant aquells anys però la Noa es va canviar de intitut per fer batxillerat i el Carles mai més va saber res d’ella. Fins feia 2 mesos quan la va trobar al metro. Ell encara no se li havia apropat perquè li donava vergonya que ella no el recordés
El Carles va seure davant d’ella i va fer com si no la conegués encara que a vegades la mirava de reüll, va arribar la parada on el Carles havia de aturar-se i baixar per anar a la feina però no ho va fer, al contrari, es va quedar assegut. Següent parada, la Noa començava a posar-se de peu, aquesta era la seva parada, i casualment on es baixava també el Carles.
Aquesta era la raó de la impuntualitat del carles. Ell es quedava 1 parada de més al metro només per poder veure més temps a la noa, en comptes de fer el que faria qualsevol persona normal que seria apropar-se i parlar amb ella, ell la mirava de lluny.
Van seguir les setmanes i encara seguien coincidint al metro, sempre baixaven junts del metro, a la mateixa parada, al mateix vagó.
Fins que un dia qualsevol el Carles, com de costum, va pujar al vagó del metro i va mirar cap a on sempre hi era la Noa però no hi era. Va pensar que podia ser que estigués malalta i no pogués anar a treballar. Però els dies van passar i ella no va tornar mai a aquell metro, aquell vagó, en aquella direcció.
El Carles ja s’havia donat per vençut, ‘’mai la trobaré’’ es deia a el mateix i es sentia culpable de no haver-li parlat mai per por lo menys tenir el seu número de telèfon.
Per últim el Carles va optar per anar pel camí on solia veure caminar a la Noa.
Va agafar una AMB bici i va seguir aquella direcció. I just quan s’anava a donar per vençut perquè no la trobava, va girar el cap, i la va veure als ulls rodons que no li havien canviat ni amb el pas dels anys.
Aquest cop no va perdre el temps i va córrer darrere de ellla per parlar amb ella. I ho va fer, va lograr atorar-la i explicar-li tot el succeït, tot el temps que havia estat observant-la de lluny, que li donava molta vergonya parlar-li, que si s’en recordava de quan vam ser millors amics.
I quan ellla va respondre, ell es va quedar bocabadat. Ella també l'havia reconegut però li donava moltíssima vergonya parlar-li per por a que no se'n recordés d’ella. No tenien temps per parlar o el Carles arribaria tard. El Carles, va arribar tard.