Autor/a
Claudia Moreno-Lozano
Categoria
Relat lliure
El seient buit
Dilluns, 9 del matí.
Mateixa parada, mateix autobús. El 33. Direcció Zona Universitària.
Però sense ell. Sense el meu marit, el meu amor.
El banc groc encara conserva la forma invisible del seu cos. Ningú s’hi asseu exactament al mateix lloc. Una mica més a la dreta, una mica més a l’esquerra. Però mai exactament on seia ell. És curiós com hi ha absències que ocupen més espai que qualsevol presència.
Arriba l’autobús. Malgrat estar ple em queda immens. El mateix conductor. El mateix somrís. Sense adonar-se, gira el cap a la meva dreta, com si sàpigues que havia de saludar a algú més. Però no hi ha ningú. Torna els seus ulls cap a mi, ulls que mostren una barreja entre llàstima i desconcert. Al cap i a la fi, ens havia estat saludant a tots dos durant 42 anys.
De camí a seure, vaig traient la cartera, per buscar la targeta i pagar el bitllet. Com si ho hagués automatitzat, busco desesperada la segona targeta, removent cada compartiment. Però no la trobo. Com l’he de trobar? Si ja no la tinc. Ja no he d’estar sempre pendent d’agafar-ne la seva, la que sempre s’oblida a la taula del menjador i jo agafo d’amagat només per tenir una excusa per reganyar-lo i recordar-li lo descuidat que és. I després riure tots dos mentre em dona un petó al front i es pregunta què faria sense mi. Jo mai m’havia preguntat què faria sense ell. Esperava no haver de respondre-ho mai.
El motor arrenca amb aquella remor de sempre, però avui sona diferent, més buit, com una frase a la qual li han tret la paraula més important. Miro per la finestra i tot passa igual: la fleca obrint, la senyora amb el gos petit, els nens jugant. El món no s’ha aturat. El meu, sí.
L’autobús continua i a cada parada puja i baixa gent que no sap res d’aquesta absència. Gent que porto anys veient. Gent que seu al meu costat, rebent una mirada freda per part meva, com si m’estiguessin traient alguna cosa. Era el seu lloc. I sempre ho serà, segui qui segui. Ningú no sap que avui el trajecte és més llarg, més fred, més solitari.
Sempre havia estat un trajecte llarg, però ell el feia sentir com si durés un instant. Deixant-me sempre el seient de la finestra, donant-me la mà per baixar, explicant mil acudits. Com em feia pessigolles i jo m’enfadava. Encara escolto el seu riure ressonar. Avui en canvi, el silenci pesa.
I penso que potser això és el que queda de les persones: no només els records grans, sinó aquests moments petits, gairebé invisibles, que s’instal·len dins nostre sense fer soroll. Fins que un dia desapareixen i ho omplen tot. Records que s’instal·len als llocs més quotidians, com un autobús. En el fons és un avantatge. Ara, cada cop que agafi aquesta línia, que faci aquest trajecte, el podré recordar. Serà una bona manera de mantenir-lo viu. Com si mai hagués marxat. Com si, en baixar a Diagonal-Ganduxer, ell estaria davant meu amb la mà llesta per ajudar-me a baixar.
Dimarts, 9 del matí.
Mateixa parada, mateix autobús.
Però sense ell. I amb un buit que ja forma part del trajecte.
Mateixa parada, mateix autobús. El 33. Direcció Zona Universitària.
Però sense ell. Sense el meu marit, el meu amor.
El banc groc encara conserva la forma invisible del seu cos. Ningú s’hi asseu exactament al mateix lloc. Una mica més a la dreta, una mica més a l’esquerra. Però mai exactament on seia ell. És curiós com hi ha absències que ocupen més espai que qualsevol presència.
Arriba l’autobús. Malgrat estar ple em queda immens. El mateix conductor. El mateix somrís. Sense adonar-se, gira el cap a la meva dreta, com si sàpigues que havia de saludar a algú més. Però no hi ha ningú. Torna els seus ulls cap a mi, ulls que mostren una barreja entre llàstima i desconcert. Al cap i a la fi, ens havia estat saludant a tots dos durant 42 anys.
De camí a seure, vaig traient la cartera, per buscar la targeta i pagar el bitllet. Com si ho hagués automatitzat, busco desesperada la segona targeta, removent cada compartiment. Però no la trobo. Com l’he de trobar? Si ja no la tinc. Ja no he d’estar sempre pendent d’agafar-ne la seva, la que sempre s’oblida a la taula del menjador i jo agafo d’amagat només per tenir una excusa per reganyar-lo i recordar-li lo descuidat que és. I després riure tots dos mentre em dona un petó al front i es pregunta què faria sense mi. Jo mai m’havia preguntat què faria sense ell. Esperava no haver de respondre-ho mai.
El motor arrenca amb aquella remor de sempre, però avui sona diferent, més buit, com una frase a la qual li han tret la paraula més important. Miro per la finestra i tot passa igual: la fleca obrint, la senyora amb el gos petit, els nens jugant. El món no s’ha aturat. El meu, sí.
L’autobús continua i a cada parada puja i baixa gent que no sap res d’aquesta absència. Gent que porto anys veient. Gent que seu al meu costat, rebent una mirada freda per part meva, com si m’estiguessin traient alguna cosa. Era el seu lloc. I sempre ho serà, segui qui segui. Ningú no sap que avui el trajecte és més llarg, més fred, més solitari.
Sempre havia estat un trajecte llarg, però ell el feia sentir com si durés un instant. Deixant-me sempre el seient de la finestra, donant-me la mà per baixar, explicant mil acudits. Com em feia pessigolles i jo m’enfadava. Encara escolto el seu riure ressonar. Avui en canvi, el silenci pesa.
I penso que potser això és el que queda de les persones: no només els records grans, sinó aquests moments petits, gairebé invisibles, que s’instal·len dins nostre sense fer soroll. Fins que un dia desapareixen i ho omplen tot. Records que s’instal·len als llocs més quotidians, com un autobús. En el fons és un avantatge. Ara, cada cop que agafi aquesta línia, que faci aquest trajecte, el podré recordar. Serà una bona manera de mantenir-lo viu. Com si mai hagués marxat. Com si, en baixar a Diagonal-Ganduxer, ell estaria davant meu amb la mà llesta per ajudar-me a baixar.
Dimarts, 9 del matí.
Mateixa parada, mateix autobús.
Però sense ell. I amb un buit que ja forma part del trajecte.