EL TREN MÀGIC

Conten que existeix un tren màgic, al qual te'n puges sense saber el seu destí. Només la teva intuïció et dirà quan ha arribat la teva parada. Diuen que aquest tren pot estar en molts llocs, fins i tot en cap alhora, i que, com a mínim, arriba als teus peus una vegada en la vida. També diuen que, quan siguis conscient que hi ets dins, demanis un desig, perquè dins dels seus vagons, la màgia és possible, i només el destí decidirà què farà realitat.
Per això, has de demanar alguna cosa màgica, a l'altura dels seus poders. El que és material no serveix de res; doncs només es farà realitat allò que desitges amb el cor.

Diuen que compta amb dos vagons, que depenen del que vulguis desitjar.
El primer és el dels somnis, on desitges aconseguir tot allò que encara sembla llunyà. Allà, la imaginació vola lliure i et permet projectar una nova realitat, la teva.
El segon i últim és el dels oblits, on deixes enrere les veus, els mals, les pors, els neguits i tot el que ja no vols en tu.

També conten que el viatge és llarg, però es fa curt perquè va massa de pressa. I dins seu, només pots veure als passatgers que tu vulguis veure.

Tot això seria molt bonic, si no fos que fes un any que no veig a la meva àvia, perquè em va consumir la por després de la mort del meu avi, com el meu cas.

Estava molt nerviosa i, a sobre, el meu telèfon mòbil s'havia esgotat de càrrega, deixant-me encallada, sense ruta i sense saber en quina parada hauria de baixar. Em tocava fer ús la meva intuïció escassa.
Mentre baixava les escales del metro, només podia preguntar-me en com actuaria la meva àvia, en què em diria i si estaria enfadada amb mi.

Ja quan va arribar el metro, vaig saber exactament en quin vagó pujar. I en asseure'm, no vaig poder evitar desitjar, sigues per desesperació o per atzar, que tot continués igual.

En tot el trajecte, no vaig tornar a pensar en el meu mòbil ni en els nervis que em consumien feia tan sols uns minuts enrere. Només recordo a un home gran que em somreia, com si ell ja sabés el que estava per venir-me'n a sobre. En aquell trajecte llarg que se'm va fer tan curt, en un punt vaig baixar a una parada de manera inconscient i, en sortir, em vaig adonar que era la correcta.

En mirar enrere i veure la boca del metro, que semblava impassible al pas dels anys, recordant-me de quan era petita, i la il·lusió de sortir d'aquí només era travessar de la carretera fins al portal dels meus avis per a menjar-me les croquetes de l’àvia mentre li recitava el dia a dia.

Era hora del moment més difícil. Ja m'havia desplaçat; ara em tocava ser valenta i afrontar les meves pors. No exageraria si digués que els metres fins a la porta em van semblar més llargs que els quilòmetres recorreguts dins del metre. I quan vaig timbrar, va trigar a obrir, fins que ho va fer un somriure conegut i amable.

—Unes croquetes? Tinc les de pollastre, les que t'agraden —va dir, fent el gest més amable i tendre perquè passés.

I aquí ho vaig saber amb certesa: el meu somni s'havia fet realitat. Gràcies als Transports Metropolitans de la immensa ciutat que és Barcelona.