El vermell no era la línia

Els seus llavis combinaven amb el vermell dels seients de l’L1, fent contrast amb el seu abric fosc. No era una noia normal, era com un àngel, una aparició. Era de pell blanca amb uns cabells negres carbó i uns ulls verds que em miraven de reüll. Potser era imaginació meva, però la seva mirada em penetrava. L’observava pel reflex del vidre, desitjant poder parlar amb ella, encara que només fos un segon.

Al cap d’uns dies vaig descobrir que sempre agafàvem el metro a la mateixa hora, però mai tornàvem junts. Així que vaig començar a provar hores diferents, fins que vaig veure que ella agafava el metro una hora després. Ja sabia que pujava a Arc de Triomf a les 8 del matí i baixava a Sant Andreu, i que després hi tornava a pujar a les 7 del vespre. Sense adonar-me’n, vaig començar a comptar els minuts exactes que tardava a aparèixer.

El cap de setmana, quan vaig pujar, la vaig veure asseguda llegint un llibre, amb els cabells que li queien sobre la cara. Amb moviments elegants se’ls posava darrere l’orella, però de cop va baixar ràpidament a la parada del Clot i no vaig tenir temps d’observar-la detalladament.

Em vaig quedar descol·locat. Feia un mes que feia la mateixa rutina; com podia ser que ara baixés 4 parades abans? El metro sospirava dins del túnel, i les vies em xiuxiuejaven, com si la mateixa línia intentés parlar-me. Tot estava calculat. I llavors, de sobte, els xiuxiuejos van ser clars: m’animaven, felicitant-me per la meva persistència. El subsòl es va convertir en el meu niu, un lloc que només existia per a mi i la seva imatge.

Però un dia tot va canviar. La vaig veure amb algú altre, o potser només va ser un somriure en un home que li va cedir el seient, mentre em mirava dissimuladament. Vaig notar fàstic en la seva mirada i un calfred em va travessar per dins. Vaig pensar: “Si no pot ser meva en aquest món, ho serà per sempre en el següent.” La realitat l’havia suprimit del meu cap i volia salvar-la, com si només jo pogués fer-ho.

Ja no pensava amb claredat, les veus en el meu subconscient s’enfosquien. El vermell de l’L1 em recordava que el perill s’acostava. I jo esperava amb calma, en el darrer vagó de la nit mentre les llums parpellejaven i el ferro del tren tremolava. Tota la ciutat subterrània de Barcelona em murmurava, i en aquella foscor jo veia clarament el que havia de fer.

Mentre esperava pacientment, la vaig tornar a veure, a prop de les portes, i un home diferent es va posar al seu costat. Ella somreia i el mirava. Alguna cosa a dins meu es va moure quan les seves mans s’anaven tocant per notar l’escalfor l’un de l’altre.

Vaig pujar darrere d’ells, però hi havia massa gent i els vagons estaven foscos; no podia veure res i encara menys distingir el rostre de la gent. Tot eren ombres per a mi. Vaig baixar a la següent parada, no hi havia ningú, les llums tremolaven i la megafonia s’escoltava exageradament robòtica.

Llavors, en girar el cap, la vaig veure, les veus m’asseguraven que era ella. Estava al mig de les vies com un àngel, immòbil, amb el seu abric fosc i els llavis vermells, però aquesta vegada no era com sempre; ara sí que em mirava només a mi. Vaig començar a caminar cap a ella. El vent del túnel em murmurava que continués, que anés amb ella i així seria només meva.

Vaig fer un parell de passes més, fins que em vaig enlluernar amb els fanals del metro. Veia que no quedava res per tenir-la amb mi. Però, de sobte, ja no hi era, ni ella ni la llum, i els meus peus van deixar de sentir el terra.