Autor/a
Josep Cabo González
Categoria
Relat lliure
Els vint minuts de cortesia
Com era habitual, Maties arribava tard a la feina. En la seva defensa direm que és molt temptador allargar el moment d’aixecar-se del llit quan vius a només dos minuts de l’oficina. Dos minuts en teletransport, clar.
La cosa és que a Maties ja l’havien donat un avís i no podia tornar a retardar-se. Faltaven dos minuts per a les nou i la cua del teletransportador o tele, com es deia col·loquialment, era quilomètrica. El problema del tele era que tardava trenta segons a recarregar-se després de cada viatge i a les hores punta s'omplia de gent impacient per anar a treballar. A les 9:05 va arribar el torn de Maties. Es va ajupir perquè l’escàner pogués llegir la T-mobilitat (integrada a la retina), però un làser vermell el va cegar momentàniament. Cremat a la còrnia, podia llegir el següent missatge: Targeta denegada. Aleshores va col·locar davant del lector l’altre ull, on portava la targeta de crèdit, però un altre cop el làser vermell: Saldo insuficient.
Maties només tenia una opció, inconcebible per a molts, però que en algun punt de la història va ser la preferida dels barcelonins per a moure’s dins la ciutat: el metro. Des de l’arribada del teletransport, el metro s’havia convertit en l’opció minoritària, per això s’havia decidit deixar-lo gratis per a ús i gaudi de turistes i nostàlgics. Maties, que hi havia anat algun cop d’excursió amb l'escola, recordava haver sentit viatjava a la panxa d’un cuc robòtic que foradava el terra al seu pas. En la Barcelona de 2126, hi havia moltes llegendes sobre el metro, per exemple es parlava d'una Dona Colom que buscava el seu ou perdut pels túnels.
Maties va desxifrar el plànol de la paret, havia de fer dos transbords per arribar amb només vint minuts de retard. Els vint minuts de cortesia, va pensar. Se'n va pujar a un vagó que estava completament buit, excepte per una dona que tirava pa a un grup de coloms. La Dona Colom, va cridar ell. Em dic Consol, va replicar ella indignada. La dona li va dir que, com que ja ningú l’agafa, moltes aus han començat a niar al metro, on ningú les molesta, algunes fins i tot havien perdut la capacitat de volar. Com ella teletreballava, quan s’avorria baixava a alimentar-les i llegir. Mai s’han adonat que no estic davant la pantalla, va concloure. Maties es va acomiadar d’ella, havia de fer el primer transbord, però la Dona Colom va insistir a acompanyar-lo.
La següent línia era la L-S, Maties desconeixia que la "S" era de subaquàtica. La L-S creuava el port de Barcelona per sota l’aigua. Per les finestres del vagó es podien veure l’esquelet dels barris enfonsats durant el tomaní del 34. Els peixos mutats nedaven pels carrers de la Barceloneta, com si anessin buscant una terrassa on prendre una orxata. Maties observava tot fascinat.
L’últim transbord tenia una entrada diminuta. Consol va haver-li d’explicar que allò el “Micrometro”, majoritàriament utilitzat per formigues, en 2126 era ben sabut que són éssers igual d’intel·ligents que un humà mitjà. En la seva religió el teletransport és pecat, va apuntar la dona i va ensenyar-li una ruta alternativa, només calia fer tres transbords més. Maties va mirar de nou el plànol. Tantes línies, tantes parades… Semblava inabastable.
Com era habitual, aquell dia Maties arribà tard a la feina. Exactament, amb dues hores i cinc transbords de retard. En la seva defensa direm que el que havia vist allà avall compensava cada minut de no estar assegut a la cadira d'oficina. Podem assumir que l'endemà Maties tornà a arribar tard.
La cosa és que a Maties ja l’havien donat un avís i no podia tornar a retardar-se. Faltaven dos minuts per a les nou i la cua del teletransportador o tele, com es deia col·loquialment, era quilomètrica. El problema del tele era que tardava trenta segons a recarregar-se després de cada viatge i a les hores punta s'omplia de gent impacient per anar a treballar. A les 9:05 va arribar el torn de Maties. Es va ajupir perquè l’escàner pogués llegir la T-mobilitat (integrada a la retina), però un làser vermell el va cegar momentàniament. Cremat a la còrnia, podia llegir el següent missatge: Targeta denegada. Aleshores va col·locar davant del lector l’altre ull, on portava la targeta de crèdit, però un altre cop el làser vermell: Saldo insuficient.
Maties només tenia una opció, inconcebible per a molts, però que en algun punt de la història va ser la preferida dels barcelonins per a moure’s dins la ciutat: el metro. Des de l’arribada del teletransport, el metro s’havia convertit en l’opció minoritària, per això s’havia decidit deixar-lo gratis per a ús i gaudi de turistes i nostàlgics. Maties, que hi havia anat algun cop d’excursió amb l'escola, recordava haver sentit viatjava a la panxa d’un cuc robòtic que foradava el terra al seu pas. En la Barcelona de 2126, hi havia moltes llegendes sobre el metro, per exemple es parlava d'una Dona Colom que buscava el seu ou perdut pels túnels.
Maties va desxifrar el plànol de la paret, havia de fer dos transbords per arribar amb només vint minuts de retard. Els vint minuts de cortesia, va pensar. Se'n va pujar a un vagó que estava completament buit, excepte per una dona que tirava pa a un grup de coloms. La Dona Colom, va cridar ell. Em dic Consol, va replicar ella indignada. La dona li va dir que, com que ja ningú l’agafa, moltes aus han començat a niar al metro, on ningú les molesta, algunes fins i tot havien perdut la capacitat de volar. Com ella teletreballava, quan s’avorria baixava a alimentar-les i llegir. Mai s’han adonat que no estic davant la pantalla, va concloure. Maties es va acomiadar d’ella, havia de fer el primer transbord, però la Dona Colom va insistir a acompanyar-lo.
La següent línia era la L-S, Maties desconeixia que la "S" era de subaquàtica. La L-S creuava el port de Barcelona per sota l’aigua. Per les finestres del vagó es podien veure l’esquelet dels barris enfonsats durant el tomaní del 34. Els peixos mutats nedaven pels carrers de la Barceloneta, com si anessin buscant una terrassa on prendre una orxata. Maties observava tot fascinat.
L’últim transbord tenia una entrada diminuta. Consol va haver-li d’explicar que allò el “Micrometro”, majoritàriament utilitzat per formigues, en 2126 era ben sabut que són éssers igual d’intel·ligents que un humà mitjà. En la seva religió el teletransport és pecat, va apuntar la dona i va ensenyar-li una ruta alternativa, només calia fer tres transbords més. Maties va mirar de nou el plànol. Tantes línies, tantes parades… Semblava inabastable.
Com era habitual, aquell dia Maties arribà tard a la feina. Exactament, amb dues hores i cinc transbords de retard. En la seva defensa direm que el que havia vist allà avall compensava cada minut de no estar assegut a la cadira d'oficina. Podem assumir que l'endemà Maties tornà a arribar tard.