Empatia urbana

La veritat és que no te n’adones de lo refotuda que pot ser la vida fins a que t’hi trobes. És el que m’ha passat i de la manera més burra; accident de moto, turmell desllorigat i genoll a Can Pistraus. Resultat: crosses. Tinc rehabilitació a l’altra punta de la ciutat i, per a més INRI, hi ha vaga de taxis i l’assegurança no em cobreix l’ambulància. Ni pensar d’anar-hi en bus amb la ciutat col·lapsada. Toca metro, malgrat que, per arribar a la clínica, calgui afrontar els enllaços de Sants i Diagonal.
Acostumat a recórrer l’interminable passadís que va de la línia ú a la blava en quatre gambades, mai m’he parat a pensar en el suplici que, per a un discapacitat, resulta la travessa. Fins i tot m’ha agafat una suor freda al veure les escales que, com a obstacles d’una cursa de cavalls, puntegen el recorregut. He tingut sort, tres nanos -dos d’ells magrebins- han copsat la meva manca d’habilitat i m’han ajudat a superar-les, fins i tot, m’han acompanyat fins a l’andana enmig de bromes i ànims mentre una senyora -que ha dit ser de Veneçuela- m’agafava la bossa d’esport on carretejo el xandall per a la sessió de teràpia. Després diuen dels immigrants.... Si no arriba a ser per ells, no me'n surto.
Al vagó, un subsaharià amb l’uniforme dels serveis de neteja municipal m’ha cedit el seient en veure’m apurat, malgrat feia cara d’esgotat. D’altres passatgers també han fet la intenció alhora i, acotant el cap, em moro de vergonya en demanar-los que no es molestin per mi. No m’ho mereixo, jo soc dels que, sense miraments, m’apalanco als seients reservats, em poso els cascs i no m’aixeco ni per equivocació. Per això pago, ¿no? Doncs apa, lliçons d’humanitat de part de desconeguts. Ara sé el pa s’hi dona.
Sense res a fer -a banda d’escanyar la crossa de pura recança- observo la gent que m’envolta. N’hi ha de tota mena i procedència. D’aquí, d'allà i, fins i tot, de més lluny. Un mosaic de colors, llengües i accents que, com la sang a les artèries, reguen la vida de la ciutat. Uns van a la feina, d’altres a divertir-se, fan turisme o ves a saber què. Xerren, riuen o, si poden, s’abstreuen de tot i amb el mòbil. Tot i així, sempre n’hi ha que, de la manera més insospitada, tenen un gest amb qui ho necessita: una adreça, quina estació els va millor... Mai m’hi havia fixat.
Calla que encara riurem. Serà bo de veure com s’ho manega el duo que, arrossegant un altaveu, intenta dedicar-nos una cançó front els quatre arreplegats que han decidit torturar-nos les orelles amb un reaggeton infame bramat per mòbils a tota llet. Tothom ho espera amb candeletes.
Quin desastre. No ha passat res. Hom esperava brega i, al final, fum. Tret d’un moment de rialles per l’absurd del xoc barrejat amb males cares per la cacofonia, la següent estació ens ha salvat a tots, deixant-nos a la diva del bafle i el seu flautista regalant-nos les orelles ¿Qui els hi ha dit que saben cantar?
Bé, l’hora fatídica s’atansa. Només queda el marató de l’enllaç a la línia verda. Miro de llevar-me del seient i torno a ser l’objecte del desfici col·lectiu per ajudar-me, avui soc la B.O. de tothom. Mentre ranquejo per l’andana me n’adono que estimo i odio aquesta ciutat amb bogeria. Em fastiguegen les seves aglomeracions, les seves mancances i, a cops, la seva indiferència, però em captiva la seva gent, el mosaic que basteix. Es un calidoscopi que, en moure’s, crea imatges cada cop més fascinants. Què trist que, per adonar-me’n, m’hagi d’haver vist les orelles. Dec ser idiota.