EN UN ALTRE UNIVERS

El soroll de la multitud dins el bus envaïa les meves oïdes. Vaig observar les mateixes cares de tots els dies, els mateixos ulls. Aquells ulls blaus com el cel, que brillaven amb la mateixa intensitat d’un estel. En el moment en què aquells ulls em van retornar la mirada, l’únic que vaig ser capaç de fer va ser baixar la vista i trencar la nostra connexió.

Em sentia la persona més afortunada quan tenia l’oportunitat de seguir aquells ulls blaus i aquell cabell llarg i ros. Però un dia, aquella màgia va desaparèixer. Ja no veia com la seva presència s’esvaïa quan baixava del bus i creuava aquell carrer que separava els nostres destins. Concretament aquell dijous, alguna cosa dins el meu cor es va trencar per sempre. Vaig perdre la motivació d’anar a l’institut, d’agafar el transport i de continuar la meva rutina sense veure-la.

Setmanes després, un dijous, vaig mirar el seient de l’autobús en què ella seia tots els dies i vaig observar una carta. Vaig apropar-me i la vaig obrir. Els meus ulls es desplaçaven per cadascuna de les paraules, que semblaven la cura d’aquella fractura que tenia el meu cor.

"Mai no he cregut en l’amor a primera vista, sempre he pensat que tot això eren ximpleries, però sembla que tu em demostres el contrari. Des de petita que soc víctima de bullying i, per primera vegada, en el transcurs de tan sols quinze minuts al dia, tots els pensaments negatius desapareixen com ho han fet aquests dies. Si estàs llegint això és perquè ara mateix, jo ja no soc aquí. Vaig parlar amb ma mare sobre tu i li vaig demanar si us plau, que abans que el càncer pogués amb mi, t’ho fes saber amb aquesta carta. En un altre univers, els nostres ulls continuen mirant-se."

Tot això és el que va llegir la meva veu mental, per després començar a plorar desconsoladament, preguntant-me si m’hauria d’haver apropat a ella.