Encara et busco (Meimei)

Encara me'n recordo d’aquella cara. És com si, d’un dia per l’altre, me la pogués trobar enmig d’una multitud i reconèixer-lo a l’instant. Córrer cap a ell, abraçar-lo i demanar-li que no em deixi mai més. Però sé que això no passarà. Suplicaria de genolls a Déu només per una oportunitat de tornar-lo a veure, encara que fos tan improbable com trobar una agulla enmig de l’oceà. M’és igual el preu, si el resultat és tornar als seus braços càlids.

Tot va començar una primavera.

Aquell matí vaig sortir de casa més despistada de l’habitual, amb els cascos posats i la música aïllant-me del món. Volia arribar a la biblioteca per estudiar. En tancar la porta, una brisa suau em va omplir els pulmons amb l’olor de les flors. Però jo anava amb presses. Quan vaig arribar a la parada, el sol banyava l’asfalt amb una llum càlida. Just a temps. Vaig sospirar alleujada. No l’havia perdut.

Les portes es van obrir amb un grinyol metàl·lic i, en pujar, l’olor de humanitat va substituir la fragància primaveral. Vaig fer una ganyota interior, però de seguida vaig somriure educadament al conductor mentre passava la targeta. Va ser llavors. En girar-me per buscar un seient, el meu cor va fer un bot.

Hi havia un noi assegut, absort peresosament en un llibre de filosofia. El sostenia amb una mà mentre, amb l’altra, feia lliscar les pàgines amb la punta dels dits, llargs i fins, amb una delicadesa gairebé hipnòtica. Un raig de sol entrava per la finestra i el banyava completament, convertint-lo en una imatge gairebé irreal, com si fos una fantasia suspesa en el temps.

Duia una vestimenta senzilla que, tot i això, li destacava d’una manera especial. Vaig fixar-me en els seus cabells: ondulats, lleugerament rinxolats, d’un castany clar que recordava el caramel fos. Llavors, sense adonar-me’n, vaig baixar la mirada. I em vaig trobar amb els seus ulls. No li podia veure bé els ulls. Les seves pestanyes, llargues i corbades, els amagaven com si fossin ales de papallona. I, sense saber per què, vaig sentir una necessitat sobtada de descobrir quin secret s’hi amagava al darrere.

Potser la meva mirada massa directa el va alertar. De sobte, els nostres ulls es van trobar.
Eren d’un marró clar, càlid, com la canyella sucada amb cafè i profunds com un pou sense fi. Vaig apartar la mirada de cop, amb les galtes enceses i el cor desbocat. I no em vaig atrevir a tornar a mirar-lo. Quan l’autobús es va aturar, vaig baixar gairebé d’un salt, com si alguna cosa em perseguís.

No sabia llavors que aquell seria només el començament. Ens vam tornar a trobar una vegada, i una altra, i una altra, sempre al mateix autobús. Al principi només eren mirades tímides, gairebé accidentals. Després van arribar els somriures, les paraules torpes, les converses curtes que s’allargaven més del que preteníem. I, sense adonar, ens vam enamorar. Vaig començar a creure que els miracles existien. Fins que va arribar aquell dia. El dia en què havia de caminar cap a tu vestida de blanc, amb el cor ple i les mans tremoloses. El dia en què tot començava de veritat. Però mai vas arribar.

Diuen que va ser un accident de trànsit. Ràpid. Inesperat. Irreversible. Curiós, oi? Una història que va començar en un autobús… i que també es va trencar allà mateix.
Encara avui, quan hi pujo, no puc evitar buscar-te entre la gent. Perquè, en el fons, encara guardo aquella esperança absurda que algun dia tornaràs a seure davant meu, amb un llibre a les mans, com si res hagués passat.