ENTRE VIES I AURICULARS

Tot va començar a l’estació de Plaça de Catalunya. Eren les vuit del matí, com cada dia, el formiguer de gent em portava d’un costat a l’altre sense que hagués de fer gaire esforç. Jo anava amb els meus auriculars, i intentava que en Bad Bunny m’ajudés a oblidar que tenia un examen de mates a primera hora. Ell mateix de sempre, l’olor de metall del metro i el corrent d’aire calent del túnel.

Tot anava bé fins que, a mig túnel entre Universitat i Urgell, el comboi va frenar en sec. Els llums van fer pampallugues i ens vam quedar a les fosques un segon. Silenci total. De sobte, el noi del meu costat va començar a hiperventilar. Tenia un atac d’angoixa pel fet d’estar tancat. La gent es va posar nerviosa i algú va començar a cridar que obrissin la porta. Jo, que normalment passo de tot, vaig notar que havia de fer alguna cosa. Recordant el que ens van explicar a l’insti, li vaig treure un auricular, li vaig posar la meva música i li vaig dir: “Ei, respira el ritme del baix. Tranquil”. Justament estava escoltant una cançó de Bad Bunny que era lenta i tranquil·la.

Poc després, la veu de megafonia de TMB va avisar d’una avaria tècnica que hi havia en un motor. Però ja estava arreglada i el metro va tornar a arrencar lentament. Quan vam arribar a Espanya, el noi ja estava millor i em va tornar l’auricular amb un gest d’agraïment. Vaig baixar a tota llet cap a l’examen, una mica tard, però amb la sensació que aquella parada inesperada m’havia ensenyat més sobre el món que qualsevol llibre de text.