Autor/a
gebeena
Categoria
Relat lliure
Hora punta al metro
El sotragueig del vagó em relaxa bastant. Recolzo el cap a la paret i els copets em deixen en un estat de letargia temporal. Obro de nou els ulls, no puc arribar tard de nou. Concentra’t. Dirigeixo la mirada a dreta i esquerra, sense moure el cap del meu particular coixí. A la meva esquerra, un home dret i recolzat a la paret, com jo, es troba en ple procés d’autoexploració nasal. A la meva dreta hi ha un senyor gran. Potser d’uns 90 anys. Mai encerto l’edat de la gent. Està dret, amb una mà a la barra i una altra al bastó. Els seients de costat estan tots lliures però s’aferra a la barra i al bastó amb tossuderia i manté prou bé l’equilibri tot i el trontoll constant.
Deixo la investigació dels voltants. Tinc sort i encara compto amb espai personal. Piiip piiip… Acaba d’entrar una gentada. És hora punta, i no queda rastre de l’espai de fa uns segons. Piiiiiiiiip. Últim avís conforme es tanquen portes i seguim el trajecte. Un soroll sec ressona ben a prop.
―On és la meva cartera? On és? Collons de mico, la puta cartera… ―El senyor gran ha deixat caure el bastó al terra, mentre s’aferra a la barra amb l’altra i es palpa pit, cul, panxa i inclús cames amb nerviosisme.
Una dona s’aixeca del seient i recull el bastó. Ell, nerviós, ignora a la dona, que intenta parlar-hi, amb una veu tan baixeta que no arribo a sentir el que diu.
―No es pot anar tranquil! No es pot sortir de casa, ja! Ho heu vist? Ho heu vist o no? ―L’home projecta la veu de manera inesperada, un baríton, el missatge ha arribat a tot el vagó. I comencen algunes mirades de recel i lleugers canvis de posició. Per ser més exactes, augmenta la distància entre persones i grups. La desconfiança es palpa a l’ambient. El murmuri col·lectiu ara sona més fort que el sotragueig del vagó.
―No cal dir qui ha sigut! Ja ho sabem tots! Així va tot! Després ens vindran a dir que som racistes, sí… Però qui de vosaltres s’atreveix a dir que no sap qui ha sigut, eh? Qui? ―Un altre home s’aixeca del seient i s’encara a la gent del voltant amb escarafalls. Ni cas del senyor gran, que segueix estressat i dret, agafat a la barra, sense recuperar el seu bastó fins que no localitzi la seva cartera. La dona que sostenia el bastó s’ha cansat i li ha deixat arrepenjat a la paret. En qualsevol moment caurà. Dos passatgers s’hi han acostat per intentar tranquil·litzar-lo.
Mentrestant, a l’altra punta de vagó el dels crits no s’acovardeix, sinó més aviat tot el contrari: ja està assenyalant al suposat culpable del robatori. L’escollit pel cridaner aixeca la mirada del mòbil, amb expressió de sorpresa, incredulitat i ràpidament preocupació quan endevina que s’ha convertit en el centre d’atenció.
―Cony! Ja deia jo ―L’home gran torna a projectar la veu al seu auditori particular.
―No es preocupi senyor, que la recuperarem! ―L’incitador para atenció per primera vegada a la víctima, però s’acosta amb una combinació de calma i prepotència al noi del mòbil, que segueix congelat al seu racó.
―A dins de la butxaca interior de la jaqueta. No es pot ser vell. Merda! Cada dia estic igual. La dona ja em diu que deixi la cartera a casa, que un dia perdré el cap.
Pip piiiiip piiiiiiip.
―Jo baixo aquí. Que no se’m passi la parada també... ―Segueix parlant sol, en veu alta, mentre baixa del vagó, enfadat amb ell mateix i amb el pas de temps, i descarregant la ira a cops de bastó al terra de l'andana.
Deixo la investigació dels voltants. Tinc sort i encara compto amb espai personal. Piiip piiip… Acaba d’entrar una gentada. És hora punta, i no queda rastre de l’espai de fa uns segons. Piiiiiiiiip. Últim avís conforme es tanquen portes i seguim el trajecte. Un soroll sec ressona ben a prop.
―On és la meva cartera? On és? Collons de mico, la puta cartera… ―El senyor gran ha deixat caure el bastó al terra, mentre s’aferra a la barra amb l’altra i es palpa pit, cul, panxa i inclús cames amb nerviosisme.
Una dona s’aixeca del seient i recull el bastó. Ell, nerviós, ignora a la dona, que intenta parlar-hi, amb una veu tan baixeta que no arribo a sentir el que diu.
―No es pot anar tranquil! No es pot sortir de casa, ja! Ho heu vist? Ho heu vist o no? ―L’home projecta la veu de manera inesperada, un baríton, el missatge ha arribat a tot el vagó. I comencen algunes mirades de recel i lleugers canvis de posició. Per ser més exactes, augmenta la distància entre persones i grups. La desconfiança es palpa a l’ambient. El murmuri col·lectiu ara sona més fort que el sotragueig del vagó.
―No cal dir qui ha sigut! Ja ho sabem tots! Així va tot! Després ens vindran a dir que som racistes, sí… Però qui de vosaltres s’atreveix a dir que no sap qui ha sigut, eh? Qui? ―Un altre home s’aixeca del seient i s’encara a la gent del voltant amb escarafalls. Ni cas del senyor gran, que segueix estressat i dret, agafat a la barra, sense recuperar el seu bastó fins que no localitzi la seva cartera. La dona que sostenia el bastó s’ha cansat i li ha deixat arrepenjat a la paret. En qualsevol moment caurà. Dos passatgers s’hi han acostat per intentar tranquil·litzar-lo.
Mentrestant, a l’altra punta de vagó el dels crits no s’acovardeix, sinó més aviat tot el contrari: ja està assenyalant al suposat culpable del robatori. L’escollit pel cridaner aixeca la mirada del mòbil, amb expressió de sorpresa, incredulitat i ràpidament preocupació quan endevina que s’ha convertit en el centre d’atenció.
―Cony! Ja deia jo ―L’home gran torna a projectar la veu al seu auditori particular.
―No es preocupi senyor, que la recuperarem! ―L’incitador para atenció per primera vegada a la víctima, però s’acosta amb una combinació de calma i prepotència al noi del mòbil, que segueix congelat al seu racó.
―A dins de la butxaca interior de la jaqueta. No es pot ser vell. Merda! Cada dia estic igual. La dona ja em diu que deixi la cartera a casa, que un dia perdré el cap.
Pip piiiiip piiiiiiip.
―Jo baixo aquí. Que no se’m passi la parada també... ―Segueix parlant sol, en veu alta, mentre baixa del vagó, enfadat amb ell mateix i amb el pas de temps, i descarregant la ira a cops de bastó al terra de l'andana.