ICS (X) (Adrián)

Baixo les escales, com cada dia. Passo la targeta i camino mirant el terra fins a arribar al metro. Un cop allà aixeco el cap per comprovar si hi ha seients lliures. No n’hi ha, com sempre ocupats d'éssers dels quals només puc distingir una X al lloc de la cara.

M’assec en un racó del metro i em poso els cascos, amb la música prou alta per no escoltar-los. Jugo amb els cables dels auriculars, mentre faig temps fins a arribar a la meva parada.
De tant en tant, alço la meva vista i observo aquests éssers amb curiositat. Tots iguals amb la mateixa X. Em pregunto per què són tan semblants a mi, amb l'única diferència d’aquest signe.

El metro s’atura i m'adono que he arribat al final de la línia. M'he passat la meva parada per estar embadalit mirant-los. Surto corrent pel vagó, xocant amb la multitud, i puc sentir els insults que em llancen.

Després d'hores de caminar, arribo al meu objectiu: una gran prada fora de la sorollosa ciutat. M’assec en una de les roques i com de costum començo a dibuixar; el llapis dansa sobre el paper mentre contemplo com el sol comença a pondre’s per l'oest.

M'aixeco i just quan me n'anava, una parella de cérvols capta la meva mirada. Trec el mòbil per fer una foto i quan estava a punt, un dels cérvols gira el cap i em mira fixament. No veig l'ull, sinó el reflex d'una X.
Confós, baixo el mòbil. Els cérvols desapareixen entre l'herba alta.

Aquest ha canviat alguna cosa dins meu. Potser dubtes. Com he pogut veure aquella X sense que aquests éssers fossin a prop meu?

Tornant al metro tinc més dubtes que abans i cap respost. Caminant, amb la vista clavada a terra, penso en el que ha passat aquella tarda, de sobte sento com algú em toca l'espatlla.
Em giro lentament. Començo a tremolar i allà està ella, un d’aquells éssers amb la X al seu rostre, però és diferent… No sento el mateix rebuig que amb els altres, ni tampoc indiferència. Sento com una petita unió.
Els seus ulls em travessa, no deixa de mirar-me. La X que cobria el seu rostre comença a difuminar-se i revelant que té una cara com qualsevol altra.

- Què ets? - li vaig dir a la noia amb nerviosisme.

- Jo soc com tu - va dir ella sense vacil·lació.

Em mira directament, amb seguretat en les seves paraules. I en aquest silenci compartit, sento ganes de saber-ne més, de comprendre com pot estar tan segura.
El meu cor s'accelera. No sé si per curiositat o per por.
I mentre l'observo, començo a adonar-me que la X dels altres éssers també comença a difuminar-se. Però ràpidament tanco els ulls, i quan els obro, tots tornen a tenir el signe a la cara.

Escapo d'aquesta escena. Mentre corro pels vagons, veig la meva silueta reflectida als vidres… I jo també tinc una X a la cara.
Em vaig mirar de nou als vidres del vagó. La meva silueta hi era, i la X al meu rostre em recordava tot el que havia intentat ignorar. Em vaig tocar la cara i vaig sentir una estranya sensació.

Potser tots aquests éssers amb la seva X, i jo amb la meva, no érem tan diferents. Potser la marca no ens separa, sinó que ens recorda que tots portem alguna cosa que ens fa sentir sols i acceptar-nos com som.
I en aquell instant, quan vaig tornar a mirar la noia, vaig entendre que ser diferent no vol dir estar sol.

Vaig respirar profundament i vaig comprendre que, encara que em sentís únic, era igual a tots. Igual de fràgil, igual de complex, igual de viu. La X no desapareixia, però ja no em separava del món; només era una part de tots nosaltres.