Autor/a
Merce
Categoria
Relat lliure
Indiscreció
4 parades i després encara hauré d’agafar un bus. Qui m’obligava a mi a acceptar la invitació? Si ni tan sols conec el nuvi i ella em cau més aviat malament. Suposo que allò que d’una boda en surt una altra que diu sempre la Maria em devia convèncer, però per què em deixo enganyar si jo de casar-me no en vull ni sentir a parlar?
Noto tots els ulls del vagó sobre meu. No els jutjo, jo també ho faria si veiés una noia amb aquestes pintes a la línia 3. Ells a mi potser sí que m’estan jutjant, o com a mínim, senten curiositat, sobretot la vella de la jaqueta verda. Està a punt de preguntar-me on vaig. Li somric i, avergonyida gira el cap ràpid.
A veure, que jo vaig guapíssima. El vestit bordeus que em va deixar ma mare ahir em resulta molt afavoridor i la meva melena negra llueix en un preciós monyo, però, deixem-ho en que destaco, que crido l’atenció. El més normal hauria estat anar amb cotxe, que no tinc, o agafar un taxi, però jo sempre he sigut més de transport públic. Ara me’n arrepenteixo una mica s’ha de dir, perquè l’estabilitat no és la mateixa sobre uns tacons de punta cada cop que el metro frena. Per lluir s’ha de patir diuen.
Reviso cada persona amb qui comparteixo vagó, així potser em distrec una mica i deixo de pensar que sóc el centre d’atenció. M’encanta imaginar on van, què deu ser de la seva vida. L’àvia, per exemple, ara deu anar a buscar els nets; els he vist al seu fons de pantalla, són tres, diria que dos són germans. A l’altra banda hi ha dos adolescents que em sembla que s’agraden. Els nervis es noten des de la meva posició, deu ser el primer amor per com els brillen els ulls.
Aparto la mirada. Amb tant d’amor em recorden que estic anant a una boda i només pensar que hi vaig sola, que els del màster són els únics que conec i d’algun ni me’n recordo del nom… Amb lo fàcil que era dir que tenia un viatge i ara hauré de fer el paperot.
Ara pugen dos nens amb la seva mare. Van vestidets iguals, però un és molt més nerviós, juraria que és el petit, tot i que no sembla que es portin més d’un any. Gairebé em despisto, era la meva parada, baixo.
Noto tots els ulls del vagó sobre meu. No els jutjo, jo també ho faria si veiés una noia amb aquestes pintes a la línia 3. Ells a mi potser sí que m’estan jutjant, o com a mínim, senten curiositat, sobretot la vella de la jaqueta verda. Està a punt de preguntar-me on vaig. Li somric i, avergonyida gira el cap ràpid.
A veure, que jo vaig guapíssima. El vestit bordeus que em va deixar ma mare ahir em resulta molt afavoridor i la meva melena negra llueix en un preciós monyo, però, deixem-ho en que destaco, que crido l’atenció. El més normal hauria estat anar amb cotxe, que no tinc, o agafar un taxi, però jo sempre he sigut més de transport públic. Ara me’n arrepenteixo una mica s’ha de dir, perquè l’estabilitat no és la mateixa sobre uns tacons de punta cada cop que el metro frena. Per lluir s’ha de patir diuen.
Reviso cada persona amb qui comparteixo vagó, així potser em distrec una mica i deixo de pensar que sóc el centre d’atenció. M’encanta imaginar on van, què deu ser de la seva vida. L’àvia, per exemple, ara deu anar a buscar els nets; els he vist al seu fons de pantalla, són tres, diria que dos són germans. A l’altra banda hi ha dos adolescents que em sembla que s’agraden. Els nervis es noten des de la meva posició, deu ser el primer amor per com els brillen els ulls.
Aparto la mirada. Amb tant d’amor em recorden que estic anant a una boda i només pensar que hi vaig sola, que els del màster són els únics que conec i d’algun ni me’n recordo del nom… Amb lo fàcil que era dir que tenia un viatge i ara hauré de fer el paperot.
Ara pugen dos nens amb la seva mare. Van vestidets iguals, però un és molt més nerviós, juraria que és el petit, tot i que no sembla que es portin més d’un any. Gairebé em despisto, era la meva parada, baixo.