Autor/a
Lemniscata
Categoria
Relat lliure
JOEL
Sempre havia odiat els dilluns, fins aquell 16 de maig de 2003 d.C. Platja i vent. Els meus cabells bufant cap a l’oest. El meu vestit seguint el mateix traç. L’arena sota els peus, acariciant-los. Tinc la certesa de residir en aquest món?
Torno cap a casa. Agafo el metro, és tard. Noto la sal incrustada en mi, en la meva ànima. Tan poca vida. Deixo la bossa a terra, em sembla que fa olor a aigua estancada. Hi ha molts llocs lliures al vagó. Trio el segon més solitari. El cabell m’acaricia l’esquena, recordant la meva condició. La meva kriptonita. Em poso música, a veure si se’m passa aquest malestar. El trajecte, per sort, no és massa llarg, la L4 em deixa al costat de casa. Sí, quan arribi a casa, una bona dutxa i uns ous ferrats. Em miro al reflex del vidre, però no veig res. Quan començaré a viure?
Potser pensi residir en un món desitjable. En una de les últimes parades, puja un noi molt semblant a en Joel. Camina molt bruscament, gairebé ensopegant-se arreu. Era un altre. En Joel mai caminaria així. En Joel és delicat, curós i assossegat. “Para”, em dic en veu alta. En Joel mai tornaria. Era jo sola, acompanyada de la taca de la meva esquena. Jo sola, i un món per davant.
Arribo a casa. Ara almenys la meva panxa es posaria contenta. Em podré distreure llegint. Pujo les escales. Un. Dos. Tres. Pum. Ho veig tot negre.
Em desperto a l’hospital. M’hi haurà portat la mare. No. La mare és morta. Morta a mans de la perillosa vida que tots ens neguem a admetre que existeix. “La vida és un miracle”, qui diu aquestes bajanades? Ha sigut el carter qui m’ha portat fins aquí. Què devia fer el carter a casa? Qui m’ha escrit? Qui perdria el temps escrivint a una ànima en pena? “Hisenda”, em diu. És clar. La meva ànima salada em pesa. La llum de l’hospital tènue, el llit, sorprenentment còmode. El sistema queda inalterat si la presència de forces no varia.
“Li està creixent la taca de l’esquena. Els metges no sabem què més fer, a part de posposar l’inevitable.” La mateixa història una vegada i altra. Si almenys en Joel fos aquí amb mi, acompanyant-me, fent més amè el procés de la mort, que a tots ens ve a buscar. Els petits plaers de la vida són els llibres, la pluja, les espelmes, i en Joel. Tanco els ulls, potser per última vegada.
Torno cap a casa. Agafo el metro, és tard. Noto la sal incrustada en mi, en la meva ànima. Tan poca vida. Deixo la bossa a terra, em sembla que fa olor a aigua estancada. Hi ha molts llocs lliures al vagó. Trio el segon més solitari. El cabell m’acaricia l’esquena, recordant la meva condició. La meva kriptonita. Em poso música, a veure si se’m passa aquest malestar. El trajecte, per sort, no és massa llarg, la L4 em deixa al costat de casa. Sí, quan arribi a casa, una bona dutxa i uns ous ferrats. Em miro al reflex del vidre, però no veig res. Quan començaré a viure?
Potser pensi residir en un món desitjable. En una de les últimes parades, puja un noi molt semblant a en Joel. Camina molt bruscament, gairebé ensopegant-se arreu. Era un altre. En Joel mai caminaria així. En Joel és delicat, curós i assossegat. “Para”, em dic en veu alta. En Joel mai tornaria. Era jo sola, acompanyada de la taca de la meva esquena. Jo sola, i un món per davant.
Arribo a casa. Ara almenys la meva panxa es posaria contenta. Em podré distreure llegint. Pujo les escales. Un. Dos. Tres. Pum. Ho veig tot negre.
Em desperto a l’hospital. M’hi haurà portat la mare. No. La mare és morta. Morta a mans de la perillosa vida que tots ens neguem a admetre que existeix. “La vida és un miracle”, qui diu aquestes bajanades? Ha sigut el carter qui m’ha portat fins aquí. Què devia fer el carter a casa? Qui m’ha escrit? Qui perdria el temps escrivint a una ànima en pena? “Hisenda”, em diu. És clar. La meva ànima salada em pesa. La llum de l’hospital tènue, el llit, sorprenentment còmode. El sistema queda inalterat si la presència de forces no varia.
“Li està creixent la taca de l’esquena. Els metges no sabem què més fer, a part de posposar l’inevitable.” La mateixa història una vegada i altra. Si almenys en Joel fos aquí amb mi, acompanyant-me, fent més amè el procés de la mort, que a tots ens ve a buscar. Els petits plaers de la vida són els llibres, la pluja, les espelmes, i en Joel. Tanco els ulls, potser per última vegada.