Autor/a
Yandrak
Categoria
Relat escolar
Subcategoria
De 8 a 12 anys
Centre escolar
Escola Decroly
L0, la línia fantasma
Estic perdut a mitjanit i estic cansat. No sé com he acabat aquí, als raïls de la línia 1 de metro. Sento que un tren està venint, però per algun motiu no m’aparto. Aquell va ser el primer cop que vaig veure l'L0: la línia fantasma que només es pot veure a mitjanit i si estàs perdut de veritat. Com jo.
Però abans d'arribar a aquell túnel fosc, el meu divendres havia començat com qualsevol altre. Arribo a l’escola tranquil·lament, sabent que he fet bé els deures de mates. Sembla un dia normal, potser un pèl ennuvolat, però res de fora del normal. Fem diferents classes, entrego els deures de mates (un 10) i, com que és divendres, quedem amb els meus amics a sopar a les 22:00. Arribo a casa i faig els deures d'anglès, que com a molt trec un 6,5. Li dic a la meva mare que arribaré tard a casa, agafo la t-mobilitat i vaig cap a l'L1. Passem una bona estona amb els amics i sopem mentre xerrem. Buffffff, estic cansadíssim, és molt tard i només penso en el llit.
Arribo a l’andana i noto un ambient diferent. L'aire de l'andana de l'L1 s'havia tornat espès, amb una olor de ferro oxidat que no havia sentit mai. Des del primer moment noto que alguna cosa no funciona bé. No ve el tren. A la foscor del túnel veig una llum blava que em crida. Puc sentir que està venint un tren, però el cor em diu que no és normal. El tren m’empassa i de cop em trobo caient en una caiguda interminable. Per fi toco terra, les familiars rajoles de Barcelona, però no reconec la ciutat. Mig adormida i mig caient a trossos. Per tot arreu hi ha pantalles espatllades. Una llauna creua el meu camp de visió i em recorda a les pel·lícules del llunyà oest. Vaig a dormir en un banc. No sé en quin barri de Barcelona estic, però penso descobrir-ho.
Em desperto amb la ciutat bullint d’activitat. Li pregunto a un senyor on estic i em diu que estic al barri de Sants i no me'l crec. És el meu barri i sé perfectament que no hi ha cap lloc així. Rebusco les butxaques i trobo un full rebregat i unes quantes monedes. Prou per comprar-me un esmorzar o un diari. Sense dubtar-ho, compro el diari, disposat a saber què està passant. Miro la portada i em paralitzo: estem a l'any 2072. Tot es fa fosc.
Em desperto en una sala que fa olor de detergent, com d'hospital, però el llit és més còmode. Suposo que tot ha sigut un malson i que és la meva mare que està netejant la cuina. Sento que algú passa pel meu costat i li dic:
- He tingut un somni que me n'anava al futur.
- No passa res, ja tornes a estar a l'antic 2072.
Em desperto de cop i repeteixo:
-2072!?
Surto del llit i veig que l’olor de detergent no és la meva mare, sinó que és un hospital.
Marxo de l’hospital i vaig cap a una andana. Baixo per les escales mecàniques flotants. Aleshores veig passar un comboi silenciós que sura sobre les vies. No és un tren qualsevol; porta el número 0 pintat amb una llum de neó que parpelleja feblement. Al reflex del vidre, el meu rostre ja no és el d'aquell noi que feia deures de mates, sinó el d'un desconegut envellit per un segle que no em pertanyia. Vaig comprendre, amb un nus a la gola, que l’L0 no era una drecera cap a casa, sinó un bitllet d'anada sense tornada cap al futur.
Però abans d'arribar a aquell túnel fosc, el meu divendres havia començat com qualsevol altre. Arribo a l’escola tranquil·lament, sabent que he fet bé els deures de mates. Sembla un dia normal, potser un pèl ennuvolat, però res de fora del normal. Fem diferents classes, entrego els deures de mates (un 10) i, com que és divendres, quedem amb els meus amics a sopar a les 22:00. Arribo a casa i faig els deures d'anglès, que com a molt trec un 6,5. Li dic a la meva mare que arribaré tard a casa, agafo la t-mobilitat i vaig cap a l'L1. Passem una bona estona amb els amics i sopem mentre xerrem. Buffffff, estic cansadíssim, és molt tard i només penso en el llit.
Arribo a l’andana i noto un ambient diferent. L'aire de l'andana de l'L1 s'havia tornat espès, amb una olor de ferro oxidat que no havia sentit mai. Des del primer moment noto que alguna cosa no funciona bé. No ve el tren. A la foscor del túnel veig una llum blava que em crida. Puc sentir que està venint un tren, però el cor em diu que no és normal. El tren m’empassa i de cop em trobo caient en una caiguda interminable. Per fi toco terra, les familiars rajoles de Barcelona, però no reconec la ciutat. Mig adormida i mig caient a trossos. Per tot arreu hi ha pantalles espatllades. Una llauna creua el meu camp de visió i em recorda a les pel·lícules del llunyà oest. Vaig a dormir en un banc. No sé en quin barri de Barcelona estic, però penso descobrir-ho.
Em desperto amb la ciutat bullint d’activitat. Li pregunto a un senyor on estic i em diu que estic al barri de Sants i no me'l crec. És el meu barri i sé perfectament que no hi ha cap lloc així. Rebusco les butxaques i trobo un full rebregat i unes quantes monedes. Prou per comprar-me un esmorzar o un diari. Sense dubtar-ho, compro el diari, disposat a saber què està passant. Miro la portada i em paralitzo: estem a l'any 2072. Tot es fa fosc.
Em desperto en una sala que fa olor de detergent, com d'hospital, però el llit és més còmode. Suposo que tot ha sigut un malson i que és la meva mare que està netejant la cuina. Sento que algú passa pel meu costat i li dic:
- He tingut un somni que me n'anava al futur.
- No passa res, ja tornes a estar a l'antic 2072.
Em desperto de cop i repeteixo:
-2072!?
Surto del llit i veig que l’olor de detergent no és la meva mare, sinó que és un hospital.
Marxo de l’hospital i vaig cap a una andana. Baixo per les escales mecàniques flotants. Aleshores veig passar un comboi silenciós que sura sobre les vies. No és un tren qualsevol; porta el número 0 pintat amb una llum de neó que parpelleja feblement. Al reflex del vidre, el meu rostre ja no és el d'aquell noi que feia deures de mates, sinó el d'un desconegut envellit per un segle que no em pertanyia. Vaig comprendre, amb un nus a la gola, que l’L0 no era una drecera cap a casa, sinó un bitllet d'anada sense tornada cap al futur.