Autor/a
Anselma Isabel
Categoria
Relat lliure
L3 El Port
Bip Bip Bip Bip Bip Bip Bip - Acabo de llegir “Passeig de Gràcia” al cartell verd de l’andana, i de seguida ens comencem a moure.
Són les 7:27 del matí, i, mig endormiscada, observo com tothom al meu voltant comença el dia com pot: uns llegeixen notícies al mòbil, altres juguen. A una dona se li dispara el so d’un vídeo entusiasta sobre l’època romana.
Asseguda al meu costat, una noia llegeix un llibre que sembla d’allò més interessant. Va vestida d’uniforme, tot i que no el reconec.
Una senyora gran llegeix un diari enorme, i davant meu un home badalla, replantejant-se la vida, i xarrupa el que suposo que deu cafè d’un termo. La noia del llibre aixeca el cap i em mira, curiosa. Desvio la mirada instintivament, potser duc massa estona intentant esbrinar què deu voler dir “Respira como puedas - la guía del amfibio”.
S’obren les portes a Plaça Catalunya, i entre la gent amb maletins i cares de dilluns, veig entrar quatre dones altes, d’espatlles enormes, vestides amb neoprè i ulleres.
Empenyen un carro amb una vintena de bombones d’un color groc cridaner, i el frenen amb un clec a les rodetes.
De cop, la noia del meu costat s’aixeca i, amb un posat seriós, saluda oficialment a la més alta, com si fos la comandant d’un exèrcit dels que surten a les pel·lis.
L’home del termo es treu la camisa i la plega dins la motxilla, revelant el neoprè que duia a sota.
Tothom es mou, fins i tot la senyora del diari s’ha aixecat dels seients reservats i s’està calçant unes aletes que gairebé toquen l’altra banda del vagó.
La noia del llibre dels amfibis m’allarga una bombona d’oxigen i unes ulleres. Protesto, però un sotrac em fa agafar-me per no caure. El vagó ha començat a accelerar i la noia em fa un gest com per que m’espavili.
Tal com em penjo la bombona a mode motxilla, veig l’andana de Liceu passar volant.
Tothom sembla estar preparat. Concentrats, diria. Penso en el mòbil que em vaig oblidar divendres a l’oficina, i en com de bé m’aniria per avisar a algú, o ni que sigui per tenir proves del que està passant. Penso absurdament també en que l’Alba em matarà per haver-li robat la camisa just avui.
En 10 segons veig com deixem enrere Drassanes. El vagó trontolla, i les rodes grinyolen amb un so metàl·lic que s’ho empassa tot. M’abraço i tanco fort els ulls.
Tot d’una, el soroll de la via emmudeix com una sordina, el vagó perd embranzida, i una llum blavosa es filtra per les meves parpelles.
Separo els braços de la cara, i m’adono que m’envolta el que semblen unes peixeres gegants. Una llum blau marí que ho tenyeix tot, com quan visitàvem l’Aquari de petits. Els passatgers, de neoprè, s’han posat en fila a les portes del vagó.
Tirorirorí: Propera Parada: El Port.
Miro per la finestra: Som, efectivament, al fons del mar, al que suposo que deu ser el port de Barcelona. Un banc de peixets diminuts passar a tocar del vagó. Els primers rajos de llum del dia es filtren a través de l’aigua, taronjosos. Sento com la noia dona instruccions de fons, però l’espectacle és massa bonic com per deixar-lo enrere.
“Ei, tu!” Algú m’agafa de l'espatlla. “Ei! Perdona, és que he de baixar aquí.”
La noia del llibre dels amfibis em mira, riallera: “Em sembla que t’has adormit”. M’allarga el seu llibre “Té, ja me’l tornaràs”- s’aixeca, em pica l’ullet, i baixa a Paral·lel.
A la portadella, escrit a boli: “Em dic Emma, m’has semblat molt tendre. Penso que em deus una cervesa, es podria dir que ja has dormit amb mi".
Crec que he conegut la dona dels meus somnis.
Són les 7:27 del matí, i, mig endormiscada, observo com tothom al meu voltant comença el dia com pot: uns llegeixen notícies al mòbil, altres juguen. A una dona se li dispara el so d’un vídeo entusiasta sobre l’època romana.
Asseguda al meu costat, una noia llegeix un llibre que sembla d’allò més interessant. Va vestida d’uniforme, tot i que no el reconec.
Una senyora gran llegeix un diari enorme, i davant meu un home badalla, replantejant-se la vida, i xarrupa el que suposo que deu cafè d’un termo. La noia del llibre aixeca el cap i em mira, curiosa. Desvio la mirada instintivament, potser duc massa estona intentant esbrinar què deu voler dir “Respira como puedas - la guía del amfibio”.
S’obren les portes a Plaça Catalunya, i entre la gent amb maletins i cares de dilluns, veig entrar quatre dones altes, d’espatlles enormes, vestides amb neoprè i ulleres.
Empenyen un carro amb una vintena de bombones d’un color groc cridaner, i el frenen amb un clec a les rodetes.
De cop, la noia del meu costat s’aixeca i, amb un posat seriós, saluda oficialment a la més alta, com si fos la comandant d’un exèrcit dels que surten a les pel·lis.
L’home del termo es treu la camisa i la plega dins la motxilla, revelant el neoprè que duia a sota.
Tothom es mou, fins i tot la senyora del diari s’ha aixecat dels seients reservats i s’està calçant unes aletes que gairebé toquen l’altra banda del vagó.
La noia del llibre dels amfibis m’allarga una bombona d’oxigen i unes ulleres. Protesto, però un sotrac em fa agafar-me per no caure. El vagó ha començat a accelerar i la noia em fa un gest com per que m’espavili.
Tal com em penjo la bombona a mode motxilla, veig l’andana de Liceu passar volant.
Tothom sembla estar preparat. Concentrats, diria. Penso en el mòbil que em vaig oblidar divendres a l’oficina, i en com de bé m’aniria per avisar a algú, o ni que sigui per tenir proves del que està passant. Penso absurdament també en que l’Alba em matarà per haver-li robat la camisa just avui.
En 10 segons veig com deixem enrere Drassanes. El vagó trontolla, i les rodes grinyolen amb un so metàl·lic que s’ho empassa tot. M’abraço i tanco fort els ulls.
Tot d’una, el soroll de la via emmudeix com una sordina, el vagó perd embranzida, i una llum blavosa es filtra per les meves parpelles.
Separo els braços de la cara, i m’adono que m’envolta el que semblen unes peixeres gegants. Una llum blau marí que ho tenyeix tot, com quan visitàvem l’Aquari de petits. Els passatgers, de neoprè, s’han posat en fila a les portes del vagó.
Tirorirorí: Propera Parada: El Port.
Miro per la finestra: Som, efectivament, al fons del mar, al que suposo que deu ser el port de Barcelona. Un banc de peixets diminuts passar a tocar del vagó. Els primers rajos de llum del dia es filtren a través de l’aigua, taronjosos. Sento com la noia dona instruccions de fons, però l’espectacle és massa bonic com per deixar-lo enrere.
“Ei, tu!” Algú m’agafa de l'espatlla. “Ei! Perdona, és que he de baixar aquí.”
La noia del llibre dels amfibis em mira, riallera: “Em sembla que t’has adormit”. M’allarga el seu llibre “Té, ja me’l tornaràs”- s’aixeca, em pica l’ullet, i baixa a Paral·lel.
A la portadella, escrit a boli: “Em dic Emma, m’has semblat molt tendre. Penso que em deus una cervesa, es podria dir que ja has dormit amb mi".
Crec que he conegut la dona dels meus somnis.