Autor/a
theToday
Categoria
Relat lliure
L3: No t’enamoris de mi
Vaig repenjar l’espatlla sobre el marc de la finestra. A fora, la pluja no donava treva. Els dies s’havien tornat tots iguals: cel gris i aquella mena de xim-xim que molestava més que cap altra cosa. L’alè entelava el vidre.
Mentre mirava el carrer, encara sentia el trontoll del comboi de la L3. Tres parades, de Drassanes a Espanya, a tot estirar deu minuts. Temps suficient per escoltar una noia amb el seus versos i una guitarra, camelant els passatgers per una misèria. Mentre les portes del metro s’obrien, ella em va xiuxiuejar: «Ara que m’has escoltat cantar, no t’enamoris de mi». Quins collons! La segona vegada que algú que toca i canta com elle em diu el mateix. Dec portar-ho escrit al front, CARALLOT, amb majúscules. Ni sé com vaig arribar a casa: la bossa amb tot per terra i el rastre de fang de les petjades des de la porta fins a la finestra. Podia allargar aquella contemplació de l’exterior una estona més, però quin sentit tenia?
Em vaig girar i em vaig dirigir cap al despatx. Un calfred em va recórrer l’esquena. La casa estava a vint graus i mig; ho acabava de consultar al termòstat. Entrant al despatx, al respatller de la butaca, hi havia la dessuadora que vaig comprar en el viatge de fi de curs a Eivissa. Originalment era de color negre, però ara ja s’ha tornat d’un gris gastat; tot i això, és tan i tan còmoda! La cremallera tanca bé tres de cada cinc vegades i està plena de descosits, però, quan me la poso, és casa. Me la vaig cordar i em vaig arremangar: la meva mania de puja-i-baixa mànigues. Estava nerviós. No per la caixa que hi havia sobre la taula. Era d’aquestes que compres al súper, de plàstic, per guardar-hi coses que ja no vols tenir rondant. El que em feia por era el calaix.
Vaig seure a la butaca, vaig obrir la caixa i vaig deixar la tapa a terra. El calaix no es va resistir; va lliscar com si m’esperés des de feia temps. Si a l’interior hi hagués cabut el típic Fort Apatxe, fàcilment hauria estat el moment perquè hi aparegués la típica bola de l’Oest, aquella que llisca solitària abans del duel. Tot un calaix per guardar-hi una caixeta, d’un pam i mig de llarg i quatre o cinc dits d’ample. L’havia pintat elle. En va fer unes quantes i les venia. No para de tenir idees per aconseguir diners. Es va ajuntar amb unes amiguis, van muntar parada a la fira de Nadal i, entre d’altres coses que també va manufacturar, hi havia diversos cofres tots pintats a mà. Ja estàvem distanciats, però volia ajudar de l’única manera que podia: comprant aquella capseta. No va ser aquell matí; li vaig dir que, si no la venia, me la quedava. Dies després em va enviar un missatge preguntant si encara la volia. I va anar a parar al calaix. La pintura em va agradar molt i encara m’agrada. Un camí o una carretera sense asfaltar serpenteja en direcció a un far, a dalt d’un penya-segat amb el mar de fons. Verds i blaus molt bonics. La vaig obrir, no hi havia res, no en quedava res; només a la memòria i poc més. Va anar a parar dins la caixa de plàstic. Era el moment. Vaig agafar la tapa i la vaig tancar. Un record més a l’arxivador del temps que era el traster.
Vaig tornar a la finestra. La pluja finalment havia parat. El vidre encara conservava les restes de l’alè i algunes gotes que lliscaven per l'exterior, però el soroll del xim-xim havia desaparegut. Es va fer un silenci d'aquells que no pesen, sinó que buiden. Vaig mirar el termòstat: vint graus i mig. Tot seguia igual, però la caixa ja no era sobre la taula.
Mentre mirava el carrer, encara sentia el trontoll del comboi de la L3. Tres parades, de Drassanes a Espanya, a tot estirar deu minuts. Temps suficient per escoltar una noia amb el seus versos i una guitarra, camelant els passatgers per una misèria. Mentre les portes del metro s’obrien, ella em va xiuxiuejar: «Ara que m’has escoltat cantar, no t’enamoris de mi». Quins collons! La segona vegada que algú que toca i canta com elle em diu el mateix. Dec portar-ho escrit al front, CARALLOT, amb majúscules. Ni sé com vaig arribar a casa: la bossa amb tot per terra i el rastre de fang de les petjades des de la porta fins a la finestra. Podia allargar aquella contemplació de l’exterior una estona més, però quin sentit tenia?
Em vaig girar i em vaig dirigir cap al despatx. Un calfred em va recórrer l’esquena. La casa estava a vint graus i mig; ho acabava de consultar al termòstat. Entrant al despatx, al respatller de la butaca, hi havia la dessuadora que vaig comprar en el viatge de fi de curs a Eivissa. Originalment era de color negre, però ara ja s’ha tornat d’un gris gastat; tot i això, és tan i tan còmoda! La cremallera tanca bé tres de cada cinc vegades i està plena de descosits, però, quan me la poso, és casa. Me la vaig cordar i em vaig arremangar: la meva mania de puja-i-baixa mànigues. Estava nerviós. No per la caixa que hi havia sobre la taula. Era d’aquestes que compres al súper, de plàstic, per guardar-hi coses que ja no vols tenir rondant. El que em feia por era el calaix.
Vaig seure a la butaca, vaig obrir la caixa i vaig deixar la tapa a terra. El calaix no es va resistir; va lliscar com si m’esperés des de feia temps. Si a l’interior hi hagués cabut el típic Fort Apatxe, fàcilment hauria estat el moment perquè hi aparegués la típica bola de l’Oest, aquella que llisca solitària abans del duel. Tot un calaix per guardar-hi una caixeta, d’un pam i mig de llarg i quatre o cinc dits d’ample. L’havia pintat elle. En va fer unes quantes i les venia. No para de tenir idees per aconseguir diners. Es va ajuntar amb unes amiguis, van muntar parada a la fira de Nadal i, entre d’altres coses que també va manufacturar, hi havia diversos cofres tots pintats a mà. Ja estàvem distanciats, però volia ajudar de l’única manera que podia: comprant aquella capseta. No va ser aquell matí; li vaig dir que, si no la venia, me la quedava. Dies després em va enviar un missatge preguntant si encara la volia. I va anar a parar al calaix. La pintura em va agradar molt i encara m’agrada. Un camí o una carretera sense asfaltar serpenteja en direcció a un far, a dalt d’un penya-segat amb el mar de fons. Verds i blaus molt bonics. La vaig obrir, no hi havia res, no en quedava res; només a la memòria i poc més. Va anar a parar dins la caixa de plàstic. Era el moment. Vaig agafar la tapa i la vaig tancar. Un record més a l’arxivador del temps que era el traster.
Vaig tornar a la finestra. La pluja finalment havia parat. El vidre encara conservava les restes de l’alè i algunes gotes que lliscaven per l'exterior, però el soroll del xim-xim havia desaparegut. Es va fer un silenci d'aquells que no pesen, sinó que buiden. Vaig mirar el termòstat: vint graus i mig. Tot seguia igual, però la caixa ja no era sobre la taula.