La ciutat prohibida

Fa quatre dies que estava disposada a anar a l’escola amb metro. Anava molt tard, just feia 30 minuts que m’havia barallat amb la meva germana petita, la Júlia. Ah, clar, no sabeu qui és la meva família! El meu pare es diu Marc, la meva mare Emma, el meu germà gran Pau té setze anys i la Júlia sempre m’està molestant, però quan vol és adorable. Jo em dic Laia i tinc tretze anys.

Estava al carrer i, en arribar al metro, em vaig quedar atrapada a l’ascensor durant un quart d’hora. Quan vaig sortir, l’estació estava buida; ni informació del temps d’espera ni vies. Un nou problema per la inspectora Laia! M’agrada resoldre problemes, i m’era igual saltar-me classe.

Vaig començar a caminar per les vies amb la llanterna que sempre porto. Buscava un camí amagat fins que vaig trobar un botó que obria una porta de pedra amb proves per accedir a l’altra porta. La primera prova era un laberint; em va costar trobar la sortida, però ho vaig superar. La següent prova era trobar una figura fent només 10 passes; la vaig trobar sota una rajola. L’última consistia a beure l’aigua d’un dels gots que no tenia verí. Aquesta va ser la més difícil, però ho vaig aconseguir.

Quan es va obrir la porta, vaig veure un llac on es “cuinava” el metro i les vies! Uns elfs estaven pel voltant. Vaig córrer i cridar: —No! Heu de treure el metro i fer el que vulgueu!— Tot i que pensava que no m’entendrien, em van respondre: —Hauràs de donar-nos un lloc on viure perquè el soroll ens molesta molt!— I jo hi vaig accedir. Però on posar-los? De cop vaig recordar un soterrani gran que mai havíem fet servir!

Vam refer la infraestructura, triguem hora i mitja a posar vies i netejar, i encara quedava la meitat de la feina. En total, 3 hores fins a tenir-ho tot a punt. Quan vam acabar, me’ls vaig endur a casa.

A l’escola, el càstig va ser dur: una setmana entrant una hora abans, recollir tota l’aula i plantar 1000 plantes a l’hort. I a casa, dues setmanes fent totes les feines!

Finalment, els meus pares, Marc i Emma, van superar aquella setmana, però quan van descobrir els elfs al soterrani, van voler fer-los fora! Vam discutir: —Com se t’ha acudit posar 1000 elfs al soterrani? —Ho he fet perquè si no cuinarien les vies del metro! He salvat la ciutat! —Vaig repetir, orgullosa. —Que la nostra filla és una heroïna! —van exclamar.

De manera improvisada vam anar a celebrar-ho al meu restaurant preferit. —Pau, Laia, Júlia, voleu que els elfs es quedin amb nosaltres? —va preguntar tímidament la mare. —SÍ! —vam exclamar tots tres. —Sempre que vulguin quedar-se, no els obligarem a marxar —van dir els pares.

I així és com ara visc amb el soterrani ple d’elfs! Ens han unit.