La decisió

Joan té l’entrevista a les vuit. Aquella feina no la pot deixar anar.
Obre l’app d’AMB. El V3 passa a les 6:53. A la quarta parada enllaçarà amb l’H8 de les 7:15: dues parades més i deu minuts a peu fins al destí. Arribarà amb trenta minuts d’antelació. Perfecte.
Al V3, a la tercera parada, sona el senyal de la rampa. Pip, pip, piiip.
Una senyora de cabells blancs, recollits en un monyo impecable, espera en cadira de rodes sota la pluja fina. La rampa no baixa. El conductor ho intenta. No funciona.
7:18.
Joan mira l’app d’AMB. L’H8 de les 7:15 ja ha passat.
Les mans li suen.
Baixa del bus.
Busca un taxi.
Cap.
Sent el conductor dir a la senyora que haurà d’esperar el següent. La pluja s’intensifica. No hi ha marquesina.
Joan torna enrere. Fa un gest al conductor; entre tots dos pugen la dona.
—Gràcies, de debò.
La veu és ferma, viva.
—Només faltaria.
7:38.
Encara hi és a temps.
Arriben a la quarta parada del V3. L’app anuncia l’H8 en onze minuts. Joan ajuda la senyora a baixar. L’aixopluga amb el paraigua.
Pugen junts a l’H8. La rampa funciona.
7:56.
L’H8 arriba a la parada. Li queden deu minuts de pujada.
Corre.
El vent li trenca el paraigua. El llença. Travessa un parc. Rellisca. Cau al fang.
8:16.
Arriba xop, brut, amb l’americana esgarrapada. I tard.
Un secretari el mira darrere d’una taula imponent.
—Bon dia. Soc en Joan Miralles. Tenia una entrevista amb…
—Ho sento. L’entrevista era a les vuit.
Silenci.
Joan assenteix. Es gira, capcot.
—A mi també m’agrada el bus quan plou.
S’atura.
Es gira.
És ella.
—Faci el favor de passar, senyor Miralles.
—L’ajudo amb la cadira?
—Si us plau —diu, somrient.