Autor/a
MAO
Categoria
Relat lliure
La família X1
Al llarg de la nostra vida tenim diverses famílies. Està la família biològica, sang de la teva sang. Tenim també la família de la feina, aquells companys que amb el temps es converteixen en segons germans o germanes. ¿Però, i la família del transport públic?
La meva família del transport públic, és l’anomenada família del x1. L’X1 té l’origen a Roc Boronat amb Tànger, allà a la vora de la Universitat Pompeu Fabra, i amb destí Diagonal - Plaça Francesca Macià.
La família x1 es troba cada dia puntualment a dos quarts de nou, però a Roc Boronat no i soms tots a l’hora, si van sumant a mesura que anem avançant cap a Gran Via. Els primers a arribar som, servidor de vostè, sempre arribo uns 10 minuts abans per agafar el primer seient que et trobes si puges per l’entrada el conductor, des de fa ja uns anys, ja pots entrar per qualsevol de les entrades.
Després de mi apareix el senyor Manel, un senyor d’uns setanta anys, amb el diari a la mà, sempre ben plantat, encara que fa temps que es va jubilar, no ha perdut mai la seva classe, sempre amb camisa i americana. Diria que encara va a l'oficina, ell baixa a plaça Universitat i enfila camí cap a la UB, diria que és professor, potser no està jubilat.
D'ençà que apareix en Manel, molt seguidament apareix la Maria, quasi com si estigués esperant a la cantonada a què arribi en Manel per fer la seva aparició. La Maria sempre diu bon dia, a més el seu bon dia va canviant d’entonació a mesura que avança la setmana, el seu bon dia de divendres és sonor, diria que ja l’entona d’ençà que surt de casa seva.
Els següents venen en parella, vull dir que venen junts, no són parella, diria. Són en Thiago i el Dylan, són del Perú, i diria que fa temps que viuen per aquí, perquè quan pugen intercanvien alguna paraula en català amb el conductor.
L’última a pujar és la Montse, sempre va tard, sempre té pressa, va a tabalada, i et venen ganes de dir-li: Montse, tranquil·la, que encara queden 5 minuts per sortir. A més quan baixa, sempre baixa al final de parada com jo, també va corrent. Un dia prendrà mal.
Un cop sortim, fem com una u per anar a trobar Gran Via, girem per agafar Tànger, i cap amunt al carrer Badajoz fins a trobar-nos a mà dreta el carrer Aragó. Allà puja al X1 l'exèrcit, un munt de pares amb els seus fills, arreplegats, li diem l'exèrcit perquè tots pugen corrent per agafar posicions de defensa, sigui per seure, o per col·locar-se als espais vuit que queden dempeus als espais reservats pels carrets dels nadons. I això els dies que no plou, quan plou tot es complica molt més, això ja és per un altre dia.
L'exèrcit de pares i mares baixen a la parada de Gran Via amb Padilla, i allà recollim al Paco. Tenim la teoria que en Paco viu parades abans d’aquesta, però que va veure que l'exèrcit de pares i mares baixen a Padilla i va pensar, millor m'avanço a peu que així m’estalvio el rebombori que sí que forma amb el desplegament del col·legi.
El Paco és un home pràctic, no s'asseu mai, fins i tot quan el bus va bastant lliure, és queda dempeus. Sembla que si es quedés preparat per alguna cosa, com si estigués pendent del que passa fora i si s'asseu perd visió.
Avui ja és dimecres 1 d’abril, aquest cap de setmana és Setmana Santa, i jo m’he agafat el dijous 2 i dimarts 7, no us veuré fins que torni dimecres 8, espero que aquest pont el passeu descansat i amb la vostra família de sang, que vaig de gust família X1, cuideu-vos. I Montse, relaxa’t dona, que un dia prendràs mal.
La meva família del transport públic, és l’anomenada família del x1. L’X1 té l’origen a Roc Boronat amb Tànger, allà a la vora de la Universitat Pompeu Fabra, i amb destí Diagonal - Plaça Francesca Macià.
La família x1 es troba cada dia puntualment a dos quarts de nou, però a Roc Boronat no i soms tots a l’hora, si van sumant a mesura que anem avançant cap a Gran Via. Els primers a arribar som, servidor de vostè, sempre arribo uns 10 minuts abans per agafar el primer seient que et trobes si puges per l’entrada el conductor, des de fa ja uns anys, ja pots entrar per qualsevol de les entrades.
Després de mi apareix el senyor Manel, un senyor d’uns setanta anys, amb el diari a la mà, sempre ben plantat, encara que fa temps que es va jubilar, no ha perdut mai la seva classe, sempre amb camisa i americana. Diria que encara va a l'oficina, ell baixa a plaça Universitat i enfila camí cap a la UB, diria que és professor, potser no està jubilat.
D'ençà que apareix en Manel, molt seguidament apareix la Maria, quasi com si estigués esperant a la cantonada a què arribi en Manel per fer la seva aparició. La Maria sempre diu bon dia, a més el seu bon dia va canviant d’entonació a mesura que avança la setmana, el seu bon dia de divendres és sonor, diria que ja l’entona d’ençà que surt de casa seva.
Els següents venen en parella, vull dir que venen junts, no són parella, diria. Són en Thiago i el Dylan, són del Perú, i diria que fa temps que viuen per aquí, perquè quan pugen intercanvien alguna paraula en català amb el conductor.
L’última a pujar és la Montse, sempre va tard, sempre té pressa, va a tabalada, i et venen ganes de dir-li: Montse, tranquil·la, que encara queden 5 minuts per sortir. A més quan baixa, sempre baixa al final de parada com jo, també va corrent. Un dia prendrà mal.
Un cop sortim, fem com una u per anar a trobar Gran Via, girem per agafar Tànger, i cap amunt al carrer Badajoz fins a trobar-nos a mà dreta el carrer Aragó. Allà puja al X1 l'exèrcit, un munt de pares amb els seus fills, arreplegats, li diem l'exèrcit perquè tots pugen corrent per agafar posicions de defensa, sigui per seure, o per col·locar-se als espais vuit que queden dempeus als espais reservats pels carrets dels nadons. I això els dies que no plou, quan plou tot es complica molt més, això ja és per un altre dia.
L'exèrcit de pares i mares baixen a la parada de Gran Via amb Padilla, i allà recollim al Paco. Tenim la teoria que en Paco viu parades abans d’aquesta, però que va veure que l'exèrcit de pares i mares baixen a Padilla i va pensar, millor m'avanço a peu que així m’estalvio el rebombori que sí que forma amb el desplegament del col·legi.
El Paco és un home pràctic, no s'asseu mai, fins i tot quan el bus va bastant lliure, és queda dempeus. Sembla que si es quedés preparat per alguna cosa, com si estigués pendent del que passa fora i si s'asseu perd visió.
Avui ja és dimecres 1 d’abril, aquest cap de setmana és Setmana Santa, i jo m’he agafat el dijous 2 i dimarts 7, no us veuré fins que torni dimecres 8, espero que aquest pont el passeu descansat i amb la vostra família de sang, que vaig de gust família X1, cuideu-vos. I Montse, relaxa’t dona, que un dia prendràs mal.