Autor/a
Marcel Fort
Categoria
Relat lliure
La nostra línia
El 30 de desembre de 1924 s’inaugurava el metro de Barcelona. Una primera línia que es coneixia com el “Gran Metro”. La ràdio, que també arribava a Barcelona aquell mateix any, posava de moda a la ciutat una cançó “Oh Baby, don’t say no, say maybe”, de Walter Donaldson i Bud G. De Sylva.
El 27 de març del 2026 en Màrius tornaba a casa, es va pujar al vagó de la seva línia de metro (sí, tots tenim una línia de metro que és nostra) a les 6 i 28 de la tarda. Va seure al costat d’una dona que va baixar dues parades després. A les 6 i 32 en Màrius, encara assegut, taral·lejava una cançó que no sabia d’on venia. A les 6 i 38 arribava la seva parada (sí, tots tenim també una parada que és nostra) i seguia taral·lejant aquella cançó, distret, ja dempeus, davant de les portes, mentre esperava que el metro s’aturés.
La Laia, al seu costat, també dempeus, també esperant que s’aturés el metro i s’obrissin les portes en aquella estació (que en aquest cas no era la seva, era la dels seus avis). Cada divendres feia aquell recorregut des de que tenia memòria.
Portes obertes, escales mecàniques, torn, més escales mecàniques, aire fresquet, pujar-se la cremallera de la jaqueta, caminar dos minuts, timbre, ascensor, petons, xocalata calenta en una tassa antiga.
- Què taral·leges Laia? - Li pregunta l’àvia traient-la del somni.
- Com dius iaia?
- Aquesta cançó que portes taral·lejant des de que has entrat…
- No ho sé iaia, la dec haver escoltat per la ràdio.
- No no, la conec aquesta. És del temps dels teus besavis. La mare tenia un vinil amb aquesta cançó… “Oh baby” crec que es deia… se la posava sempre pel matí, abans d’anar a agafar el metro per anar a la feina.
El 27 de març del 2026 en Màrius tornaba a casa, es va pujar al vagó de la seva línia de metro (sí, tots tenim una línia de metro que és nostra) a les 6 i 28 de la tarda. Va seure al costat d’una dona que va baixar dues parades després. A les 6 i 32 en Màrius, encara assegut, taral·lejava una cançó que no sabia d’on venia. A les 6 i 38 arribava la seva parada (sí, tots tenim també una parada que és nostra) i seguia taral·lejant aquella cançó, distret, ja dempeus, davant de les portes, mentre esperava que el metro s’aturés.
La Laia, al seu costat, també dempeus, també esperant que s’aturés el metro i s’obrissin les portes en aquella estació (que en aquest cas no era la seva, era la dels seus avis). Cada divendres feia aquell recorregut des de que tenia memòria.
Portes obertes, escales mecàniques, torn, més escales mecàniques, aire fresquet, pujar-se la cremallera de la jaqueta, caminar dos minuts, timbre, ascensor, petons, xocalata calenta en una tassa antiga.
- Què taral·leges Laia? - Li pregunta l’àvia traient-la del somni.
- Com dius iaia?
- Aquesta cançó que portes taral·lejant des de que has entrat…
- No ho sé iaia, la dec haver escoltat per la ràdio.
- No no, la conec aquesta. És del temps dels teus besavis. La mare tenia un vinil amb aquesta cançó… “Oh baby” crec que es deia… se la posava sempre pel matí, abans d’anar a agafar el metro per anar a la feina.