La Pau

Encara em poso melancòlica quan recordo la meva mort, han passat gairebé deu anys. El que més mal em fa és anar de visita a casa meva. Fa mal veure com totes les persones que estimes han de patir per tu, veure que a tots els hi costa superar-te. El pitjor va ser el meu funeral. Ser sense que ningú em veiés, o em sentís, o m’escoltés. El moment en què vaig adonar-me que era un fantasma va ser una merda. Vaig haver de veure com la meva família s’esforçava per continuar endavant, vaig haver de presenciar com la meva germana gran suspenia tots els parcials. I això no s’ho recomano a ningú.
Només era una xavala de quinze anys.
No vull ser la típica ànima en pena. És desagradable. Intento tenir coses a fer, em passo el dia observant la gent passar per la meva estació de metro. Mai no vaig voler anar-me’n del lloc on vaig morir, no sé per què, però això fa que cada set d’octubre, quan la meva família travessa la ciutat fins a “La Pau” i va a col·locar els meus regals d’aniversari de mort (flors i cartes), jo els pugui agrair en silenci, encara que ningú ho noti.
La meva mort ja no li importa a ningú, però va ser terrible. En el seu moment va ser la notícia que estava en boca de tothom. Perquè hi havia un detonador: em feien bullying a l’institut.
Aquesta és altra cosa que no li recomano a ningú. No el fet de patir assetjament, perquè és inevitable, si no el fet de no dir-ho. Aquest va ser el meu error, al principi, però quan ho anava a fer ja era massa tard. Quan va començar, hi havia una raó: era massa dèbil i rara. Després ja era perquè sí.
El dia de la meva mort, em vaig aixecar com cada matí als últims tres mesos, trista, cansada, sense ganes d’encendre el telèfon, amb por, agitada, però sobretot, sense cap mena de bona sensació. Els minuts que faltaven perquè obrís l'institut s’anaven volant i les meves esperances de trobar una excusa per no anar-hi se n’anaven amb ells. A classe, per sort, no anava amb les meves assetjadores, però les dues hores que passaven fins a l’hora del pati eren les més curtes de la història de la humanitat. Català aquell dijous va anar com un llamp i mates només va ser mitja mil·lèsima de segon més lenta que el que trigo dient matemàtiques. Arribava el segon pati i encara estava atordida pel que havia decidit fer. Plantar-me, era l'únic que encara no havia provat per fer que em deixessin en pau.
—Bé, què tal estàs? Fa un bonic dia, quina pena que ens tapes el sol. Faries el favor d’apartar-te?
Va avançar amb les mans endavant com si anés a empènyer-me, però en comptes de deixar-me anar i caure, em vaig mantenir dempeus, amb esforç, però ho vaig fer.
—No em ve de gust, gràcies. Però el que tampoc em ve de gust és que m’assetgeu d’aquesta manera. Vull que em deixeu en pau d’una vegada.
—És clar, que sí. Et deixarem en pau.
La líder em donava la raó? Jo sabia que hi havia una cosa que no quadrava, les seves amigues tampoc entenien de què anava la cosa, estaven tan perplexes com jo.
Vaig passar les següents hores de classe molt neguitosa.
Quan va ser l’hora d’anar-nos-en de classe no les veia enlloc. La meitat més pessimista de mi estava convençuda que tot anava malament i que el pitjor estava per arribar, però la meva part despreocupada i alegre em deia que em relaxés, com no havia fet en molt de temps.
En arribar a l’estació per anar-me’n a casa ja m’estaven esperant. Se'm van riure a la cara. I dos segons abans que passés el metro em van deixar descansar en pau, però massa eternament.