La primera vegada

Sempre m’ha costat sortir de casa. La por em creix dins el pit, s’hi instal·la i m’ofega. Però avui és diferent. Avui he agafat forces i me les he guardat a les butxaques, com si pogués perdre-les pel camí.
Mai havia agafat el transport públic. La mama sempre em porta en cotxe. Però avui baixo a la boca del metro de Lesseps i l’aire canvia. És més dens, més pesat. Dubto. Encara podria marxar. Però avanço.
Segueixo fletxes i colors com si fossin l’únic camí possible. La targeta em tremola entre els dits; a la segona, “pip”. Les portes s’obren i baixo escales mentre el soroll creix i el cor se m’accelera. Tot ressona.
A l’andana m’assec. Observo la gent de davant. Semblen tranquils. “Ho fan cada dia?”, penso. M’imagino un fil invisible que ens connecta, com si fóssim el mateix reflectit.
Llavors arriba. Primer el soroll, després la vibració, finalment el vent. La gent s’acosta. Jo em quedo quiet. “Encara puc marxar.” Però no em moc.
El metro apareix com una bèstia de llum. M’aixeco i hi entro. Les portes es tanquen darrere meu amb un cop sec. Ja no hi ha marxa enrere.
A dins, tot es transforma. Sembla una nau a punt d’enlairar-se. M’assec als seients blaus i miro la gent: desconeguts que, per un instant, comparteixen el mateix espai. Sé que és fugaç. A cada parada algú desapareixerà. Ningú recordarà qui tenia al costat.
El tren s’atura. Ja és la següent parada.
Miro les llumetes vermelles del mapa, una a una, com petites promeses. I ho entenc: la por potser no marxarà mai.
Però jo puc avançar igualment.
Va ser tan especial que vaig repetir.
Tota la vida.