"La retrobada"

La maleïda alarma ha sonat, encara dormien a casa. Res indicava que el dia seria diferent, la "marmota" torna a aparèixer. Com cada matí m’acostava a “Nacions Unides-Linea S1”, recorrent les diferents estacions fins arribar al meu primer destí “Provença”. Entrant en el moviment incessant de l’ésser humà, com si es tractés d’una processó de formigues, a la recerca d’aliment per al niu, sempre d’anada i tornada, enllaçant amb la “L5”, direcció “Vall Hebron”. Baixo a “Sant Pau-Dos de Maig” per continuar el meu tractament de radioteràpia.
Assegut a esperar la meva trucada, escolto el meu nom per megafonia, m'apropo a l'armari, em nu i em tombo a la llitera. Avui dura una mica més del normal, començo a comptar (cent-u, cent dos, cent tres...), normalment no són més de cinc minuts, però avui s'allarga i també sento que la radiació penetra més que mai en el meu cos, envaeix el meu cervell.
La sessió acaba, em vesteixo, em disposo a tornar a través de la voràgine humana, a la recerca del meu destí de tornada a casa, en direcció inversa a la que vaig començar aquest matí. M'endinso de nou al metro “Línia 5”, direcció Cornellà, baixant a Diagonal, a la recerca del tren per les profunditats de la terra. Arribo a l'entrada de la línia "S1" direcció Terrassa. Entro al tren i noto alguna sensació estranya, una descarrega elèctrica viatja pel meu cos, encara que desapareix immediatament.
A continuació, la parada de “Gràcia”, la meva vida gira de cop, Lionel, el meu fill gran entra al tren, res significatiu, si no hagués mort fa un any. Quedo en estat de xoc, s'acosta a mi, m'abraça i em besa com sempre ho ha fet des del dia que va néixer. No diguis res, papa, no facis preguntes, segueix-me. Vull acompanyar-te en el teu viatge per la vida, com sempre jo m'he sentit acompanyat. Sense moure’m del vagó, em trobo en direcció a l’Avinguda Tibidabo – "L7", sense sortir del tren, en veig inmers dins dins del Funicular “La Cuca de Llum”, direcció Tibidabo. Baixem i anem a la porta del parc. res. Em comenta que ha estat a prop meu en tot moment, per a poder entendre l'incomprensible. Es ell qui en dona forces, parlant del que ha gaudit a la vida, sempre convençut que cada dia, era el seu gran dia, els seus fills, amb els quals no podrà compartir res, tot i que mai ja no es podrà separar d'ells.
Mirem Barcelona, el mar, l'horitzó. Tot està tranquil, llum, presència. Sóc molt feliç, puc seguir el meu viatge a través de la vida. Res més agradable que arribar a Barcelona per aire. Sorprenentment estic dins del “Cable de Montjuïc”, apreciant la bellesa des de l’altura, sorprès per l’esplendor de la ciutat. Vull fer-me innombrables preguntes, però em silencia i m'obliga a seguir pel camí que marca el transport de la vida. No hi ha res etern, tot és efímer. Gran i la vegada insignificant. Ple de grans moments que hem d'emmagatzemar en els nostres records. Ens abraçem, ens acomiadem amb un " fins sempre". Estic intentant tornar a la meva línia de tren, per tornar a casa. Amb un cop d'ull al mapa de la meva vida, entro a l'autobús, metro, tren. Torno a ser al punt de partida. Amb gran energia, amb força, i totalment elèctric.
“Hola, està bé, pot dir el seu nom?, obre els ulls! On és?”. On sóc?, transportant la meva vida. Soc a l'hospital, he acabat la meva sessió de "Radio" i m'han donat més radiació que mai, tot ha estat un somni? Un somni fet realitat. Un transport vital, que ha recorregut tot el meu ésser.
Vull viatjar en el temps, vull continuar vivint.