Autor/a
Compàs compost
Categoria
Relat lliure
La veu de l’andana
Aquelles sabates de pell amb les soles desgastades, el vestit de cotó amb margarides brodades, la carta a la mà. I el meu cos, encara allà. L’ànima, ja no. Era l’última notícia que necessitava rebre. M’havien despatxat.
Després de sis mesos suportant trepitjades, comentaris o l’absència d’ells, s’havia acabat. D’una banda, un alleujament, ja no hauria de demostrar cada dia que era suficient. De l’altra, també s’acabava allò pel qual havia lluitat tant, una engruna de llibertat en aquella gàbia tan gran.
“Urgell”, deia el cartell de l’andana. Merda. M’havia passat la parada.
Aquell dia vaig tornar caminant a casa, arrossegant la il·lusió que un dia m’havia fet volar. Al cap i a la fi, la guerra no s’havia acabat mai del tot.
- Va, nena, que es refredarà! - cridà la mare des de la cuina.
- Un plat de bledes, fred, davant meu.
- Com ha anat a la Masó? - Aquella pregunta em va tancar l’estómac.
- Bé… anem tirant.
- Et faràs un fart d’escriure desgràcies, filla.
No vaig respondre. Amb com estaven les coses, el millor era callar, tal com havíem après.
7:00. Despertador. Em vesteixo i em passo aigua per la cara. Li faig un petó i una abraçada a la mare, i me’n vaig. Aquell dia vaig baixar al metro sense saber ben bé per què.
Vaig seure al vagó, amb les mans buides i sense destí. Davant meu, un home amb la mirada clavada a terra. Al costat, una dona amb els ulls cansats intentava mantenir la compostura. Tot era silenci. Vaig treure un paper, la ploma, i vaig començar a escriure. Escriure sobre l’home. Sobre el silenci. Sobre tot allò que tots pensàvem i no dèiem.
Quan el comboi es va aturar, vaig deixar el full al seient i vaig baixar. L’endemà hi vaig tornar. I l’altre. I l’altre.
El que havia començat sense cap propòsit s’havia convertit en costum. Petites històries. De gent que no mirava. De paraules engabiades. I cada dia, les deixava allà on naixien.
Al cap d’uns dies, vaig notar-ho. Una jove mirant un paper rebregat. Llegint. Comentant. Després van venir les mirades.
- Diuen que és una dona - va murmurar algú un matí.
- La veu de l’andana, li diuen - respongué un altre. Jo no era l’única que hi parava l’orella. Un home amb gavardina negra també ho feia. Vaig notar un nus a la gola.
Els dies següents, els vaig veure a tots els trens. Caminant pels vagons, observant mans, seguint passos, mirades massa atentes. Alguns papers ja no hi eren. D’altres apareixien estripats. El renou estava arribant a tots els racons de la ciutat. I, inevitablement, a casa.
La mare deixà un full damunt la taula. El vaig reconèixer de seguida. El mateix rebregat, la meva lletra.
- Ho has escrit tu? - No vaig respondre. El silenci pesava més que qualsevol crit.
L’endemà, ja a l’andana, amb un nou paper a la mà, vaig dubtar. A desaparèixer. A fer veure que no havia passat res. Així doncs, amb el temps, tot allò es convertiria en una anècdota i s’oblidaria. Però llavors, tota la lluita, de què hauria servit?
La por no em faria recular. No aquí. No a mi. Havia après a callar, però no a fer-me enrere. I a l’andana, la llibertat feia por, però no prou per fer-me tornar a la gàbia. Mai res m’hi faria tornar.
I aleshores, quan ja tothom em mirava, vaig escriure el títol: “La veu de l’andana”. I el vaig deixar al seient. Si em buscaven, ja sabien on trobar-me. Cada matí, a la mateixa andana. Allà hi seria.
Després de sis mesos suportant trepitjades, comentaris o l’absència d’ells, s’havia acabat. D’una banda, un alleujament, ja no hauria de demostrar cada dia que era suficient. De l’altra, també s’acabava allò pel qual havia lluitat tant, una engruna de llibertat en aquella gàbia tan gran.
“Urgell”, deia el cartell de l’andana. Merda. M’havia passat la parada.
Aquell dia vaig tornar caminant a casa, arrossegant la il·lusió que un dia m’havia fet volar. Al cap i a la fi, la guerra no s’havia acabat mai del tot.
- Va, nena, que es refredarà! - cridà la mare des de la cuina.
- Un plat de bledes, fred, davant meu.
- Com ha anat a la Masó? - Aquella pregunta em va tancar l’estómac.
- Bé… anem tirant.
- Et faràs un fart d’escriure desgràcies, filla.
No vaig respondre. Amb com estaven les coses, el millor era callar, tal com havíem après.
7:00. Despertador. Em vesteixo i em passo aigua per la cara. Li faig un petó i una abraçada a la mare, i me’n vaig. Aquell dia vaig baixar al metro sense saber ben bé per què.
Vaig seure al vagó, amb les mans buides i sense destí. Davant meu, un home amb la mirada clavada a terra. Al costat, una dona amb els ulls cansats intentava mantenir la compostura. Tot era silenci. Vaig treure un paper, la ploma, i vaig començar a escriure. Escriure sobre l’home. Sobre el silenci. Sobre tot allò que tots pensàvem i no dèiem.
Quan el comboi es va aturar, vaig deixar el full al seient i vaig baixar. L’endemà hi vaig tornar. I l’altre. I l’altre.
El que havia començat sense cap propòsit s’havia convertit en costum. Petites històries. De gent que no mirava. De paraules engabiades. I cada dia, les deixava allà on naixien.
Al cap d’uns dies, vaig notar-ho. Una jove mirant un paper rebregat. Llegint. Comentant. Després van venir les mirades.
- Diuen que és una dona - va murmurar algú un matí.
- La veu de l’andana, li diuen - respongué un altre. Jo no era l’única que hi parava l’orella. Un home amb gavardina negra també ho feia. Vaig notar un nus a la gola.
Els dies següents, els vaig veure a tots els trens. Caminant pels vagons, observant mans, seguint passos, mirades massa atentes. Alguns papers ja no hi eren. D’altres apareixien estripats. El renou estava arribant a tots els racons de la ciutat. I, inevitablement, a casa.
La mare deixà un full damunt la taula. El vaig reconèixer de seguida. El mateix rebregat, la meva lletra.
- Ho has escrit tu? - No vaig respondre. El silenci pesava més que qualsevol crit.
L’endemà, ja a l’andana, amb un nou paper a la mà, vaig dubtar. A desaparèixer. A fer veure que no havia passat res. Així doncs, amb el temps, tot allò es convertiria en una anècdota i s’oblidaria. Però llavors, tota la lluita, de què hauria servit?
La por no em faria recular. No aquí. No a mi. Havia après a callar, però no a fer-me enrere. I a l’andana, la llibertat feia por, però no prou per fer-me tornar a la gàbia. Mai res m’hi faria tornar.
I aleshores, quan ja tothom em mirava, vaig escriure el títol: “La veu de l’andana”. I el vaig deixar al seient. Si em buscaven, ja sabien on trobar-me. Cada matí, a la mateixa andana. Allà hi seria.