LAIA.

He entrat a L3 per anar a veure a la meva amiga, és molt a prop de la parada de Palau reial, jo, en canvi, he d’anar a buscar l’entrada de Plaça Espanya. Sempre que l’agafo recordo les coses que ens han passat juntes al metro, com aquella vegada que gairebé rellisquem per les escales baixant a tota velocitat per què véiem que pujava molta gent, significant que acabava d’arribar el metro i que segons més tard començaríem a sentir l’alarma del tancament de portes.

He tingut la sort de què arribes just quan estava baixant les escales, i el nostre lloc al final de tot el vagó era lliure, el de dues persones que ens encantava aconseguir perquè ho sentíem com una part espacial i privada per a nosaltres que ens permetia poder parlar de les nostres coses tranquil·lament i riure de les que havien passat aquell dia. Perquè, tot i viure a un parell de parades de distància, el recorregut que fèiem per tornar de l’escola era en la mateixa direcció, podent així fer-nos companyia i passar una estona més juntes, desconnectar després de tot el dia a l’escola. Recordo la relació que vam començar a tindre amb la Margarida, després que li van caure les coses a terra perquè el metro va frenar una mica fort i va perdre l'equilibri, sempre que podia ens donava unes de les seves galetes casolanes que portava al seu fill, eren tan bones! Mai ens va arribar a revelar la recepta, deia que era un secret, però si ens va donar una pista, que portaven canyella, però que havia de ser la del mercat, amb la del súper no quedarien igual! La de vegades que hem hagut d’anar fent equilibris fins al final del metro, com de costum, no havies carregat el telèfon abans de sortir de casa i estaves a punt de quedar-te sense bateria, equilibrant-nos mentre el metro feia corbes ràpides, havíem d’estabilitzar-nos i esquivàvem a la gent que trobàvem en mig del recorregut. Quin riure quan vam arribar al final del tot i no hi havia ports USB per a carregar el telèfon, érem a un dels metros antics que encara no havien canviat! No va ser la fi del món, però ja no vas poder escoltar música amb els auriculars, auriculars que compartíem posant-nos un cadascuna, i que gairebé mentre entraves al metro se’t cau un pel forat que hi havia entre l’andana i la porta, quin ensurt et vas emportar!

La següent és Palau reial, així que estic a punt d’arribar, he agafat uns gira-sols abans de vindre, diuen que simbolitzen amor i admiració, les he vistes idònies per donar-te-les. En un tres i no res hi seré, i quan hi sigui al cementiri passaré una estona amb tu i et deixaré els gira-sols.

Espero que t'agradin i espero que siguis on siguis tu també recordis aquests moments juntes Laia, tot i que tu ja no siguis aquí.