Autor/a
Gat negre
Categoria
Relat lliure
L'autobús vermell
El dia s’enfosquia, la tarda s’anava fonent amb el vespre i el sol ja es ponia.
Jo corria per la Diagonal per no perdre l’autobús. Havia d’anar amb cura per no estavellar-me contra les persones que sortien de treballar. El pes de la motxilla em rebotava a les espatlles amb cada passa que donava.
Vaig tombar el cap per veure si ja venia o encara tenia un parell de minuts per arribar a la parada, però abans vaig xocar contra algú.
Era un noi jove, deuria estar al final de la vintena, també duia una motxilla. Tenia els cabells embullats pel vent i em mirava amb les celles aixecades i un posat seriós. Li vaig remugar un “perdona” avergonyit i vaig fer una passa al costat per esperar que canviés el semàfor. Vaig veure de cua d’ull que el noi canviava el posat i somreia amb la mirada, semblava de bon humor.
Un soroll em va fer girar el cap: era l’autobús, que em guanyava la cursa. Veia, impotent, com els dos tresos s’allunyaven de mi. Si no l’enxampava, no em donaria temps d’arribar a la universitat a recuperar la identificació i no podria accedir-hi aquell cap de setmana. Vaig començar a calcular les possibilitats que tindria d’arribar si n’agafava el següent.
Un estrèpit em va tallar els càlculs. Una maniobra brusca, un cotxe esquivant un motorista, un xoc contra un altre que canviava de carril. Un camió intentava sortir-se’n i va pujar el cul a la vorera. Em vaig apartar per no rebre un cop. En un instant, la calçada s’havia convertit en un escampall de cotxes mal col·locats. Hi havia soroll i silenci. La gent s’hi acostava per mirar.
Se’m va encongir el cor. El semàfor es va posar verd i vaig continuar cap a Francesc Macià, sabia on havia d’anar i ja no em podia aturar.
Al arribar-hi, ja s’escoltaven les sirenes. Quan vaig veure una senyora gran apropant-se, em vaig aixecar del banc i vaig deixar la motxilla al terra, entre els meus peus. Ella va seure sense dir-me res. Encara faltava un minut. Només un. Arribaria, sempre ho feia, aquest era molt puntual.
Al veure que ja s’apropava, vaig fer un gest per parar-lo. Al pujar, vaig saludar el conductor, marcar la targeta i em vaig dirigir al fons.
Era estrany, avui no anava gaire ple. Era un autobús doble i es doblegava lleugerament pel mig al girar la rotonda. Vaig esperar que tornés a redreçar-se per acabar d’arribar al final. Volia seure als seient de l’esquerra que miraven d’esquena, així podia veure el que deixava enrere l’autobús. Al meu costat, un home gran pujava eixerit als seients de sobre els esglaons, em va sorprendre que malgrat l’edat pogués enfilar-se quasi sense agafar-se. Al veure’m, però, va baixar i em va oferir un mocador de roba. El vaig acceptar i me’l vaig quedar mirant, l’home em va assenyalar el cap. “Ah, és clar”, vaig pensar i em vaig eixugar la sang del front. L’home, satisfet, va tornar al seu seient.
Poc després, algú va seure al meu costat, era el noi del semàfor que ja no portava la motxilla, jo tampoc la duia; al cap i a la fi, allà on anàvem ja no ens caldrien. Jo mirava per la finestra el que anàvem deixant enrere, ell m’imitava. Tocava que l’autobús tombés, però no ho va fer. Va seguir recte i tot es va sumir en la foscor. Jo em vaig arraulir al seient de pelfa vermella, esperant per anar allà on se suposa que van les ànimes. Perquè, al final, no vaig poder esquivar el camió; al final, sí em va fer un cop.
Però, tanmateix, vaig haver de pujar a l’autobús, perquè, tothom sap, que a les grans ciutats, la mort recull les ànimes en un autobús vermell sang.
Jo corria per la Diagonal per no perdre l’autobús. Havia d’anar amb cura per no estavellar-me contra les persones que sortien de treballar. El pes de la motxilla em rebotava a les espatlles amb cada passa que donava.
Vaig tombar el cap per veure si ja venia o encara tenia un parell de minuts per arribar a la parada, però abans vaig xocar contra algú.
Era un noi jove, deuria estar al final de la vintena, també duia una motxilla. Tenia els cabells embullats pel vent i em mirava amb les celles aixecades i un posat seriós. Li vaig remugar un “perdona” avergonyit i vaig fer una passa al costat per esperar que canviés el semàfor. Vaig veure de cua d’ull que el noi canviava el posat i somreia amb la mirada, semblava de bon humor.
Un soroll em va fer girar el cap: era l’autobús, que em guanyava la cursa. Veia, impotent, com els dos tresos s’allunyaven de mi. Si no l’enxampava, no em donaria temps d’arribar a la universitat a recuperar la identificació i no podria accedir-hi aquell cap de setmana. Vaig començar a calcular les possibilitats que tindria d’arribar si n’agafava el següent.
Un estrèpit em va tallar els càlculs. Una maniobra brusca, un cotxe esquivant un motorista, un xoc contra un altre que canviava de carril. Un camió intentava sortir-se’n i va pujar el cul a la vorera. Em vaig apartar per no rebre un cop. En un instant, la calçada s’havia convertit en un escampall de cotxes mal col·locats. Hi havia soroll i silenci. La gent s’hi acostava per mirar.
Se’m va encongir el cor. El semàfor es va posar verd i vaig continuar cap a Francesc Macià, sabia on havia d’anar i ja no em podia aturar.
Al arribar-hi, ja s’escoltaven les sirenes. Quan vaig veure una senyora gran apropant-se, em vaig aixecar del banc i vaig deixar la motxilla al terra, entre els meus peus. Ella va seure sense dir-me res. Encara faltava un minut. Només un. Arribaria, sempre ho feia, aquest era molt puntual.
Al veure que ja s’apropava, vaig fer un gest per parar-lo. Al pujar, vaig saludar el conductor, marcar la targeta i em vaig dirigir al fons.
Era estrany, avui no anava gaire ple. Era un autobús doble i es doblegava lleugerament pel mig al girar la rotonda. Vaig esperar que tornés a redreçar-se per acabar d’arribar al final. Volia seure als seient de l’esquerra que miraven d’esquena, així podia veure el que deixava enrere l’autobús. Al meu costat, un home gran pujava eixerit als seients de sobre els esglaons, em va sorprendre que malgrat l’edat pogués enfilar-se quasi sense agafar-se. Al veure’m, però, va baixar i em va oferir un mocador de roba. El vaig acceptar i me’l vaig quedar mirant, l’home em va assenyalar el cap. “Ah, és clar”, vaig pensar i em vaig eixugar la sang del front. L’home, satisfet, va tornar al seu seient.
Poc després, algú va seure al meu costat, era el noi del semàfor que ja no portava la motxilla, jo tampoc la duia; al cap i a la fi, allà on anàvem ja no ens caldrien. Jo mirava per la finestra el que anàvem deixant enrere, ell m’imitava. Tocava que l’autobús tombés, però no ho va fer. Va seguir recte i tot es va sumir en la foscor. Jo em vaig arraulir al seient de pelfa vermella, esperant per anar allà on se suposa que van les ànimes. Perquè, al final, no vaig poder esquivar el camió; al final, sí em va fer un cop.
Però, tanmateix, vaig haver de pujar a l’autobús, perquè, tothom sap, que a les grans ciutats, la mort recull les ànimes en un autobús vermell sang.