Autor/a
Àstrid Vilà
Categoria
Relat escolar
Subcategoria
De 13 a 17 anys
Centre escolar
La Salle Girona
A LES 17:00
A les 17:00, tan puntual com sempre. El veig a través del vidre, fins i tot abans que posi un peu sobre l’autobús. Camina rígidament, com si qualsevol cosa el pogués trencar. Porta posat un abric blau, aquell que té el botó trencat, jo sempre li deia que el cosís, però suposo que és una d’aquelles coses que deixen d’importar quan un es queda sol. A les mans, com sempre, porta un ram de peònies.
Passa la targeta del bus i va al 2n seient de la 4a fila, i deixa amb compte el ram al costat buit que té a la seva esquerra.
-Hola, carinyo - diu xiuxiuejant tan fluixet que gairebé ni jo el puc escoltar-. Avui a la
Sagrada Família hi havia moltes grues, semblava que poguessin tocar el cel. T’hauria
agradat el color de la pedra sota aquest sol d’hivern.
Intento respondre’l, intento dir-li que la podríem anar a veure demà, però la meva veu no és més que el soroll de la calefacció o el del vent que gairebé no bufa. Durant un instant, el seu reflex a la finestra es sobreposa al meu i, en aquell petit moment, sembla que estiguem junts de nou, una porció de temps on sembla que les nostres vides es tornen a tocar.
-He passat per davant de la pastisseria del carrer Girona -continua ell, parlant cap al ram de flors-. En olorar aquells croissants que tant t’agradaven, he estat a punt de comprar-te’n un. Però després ho he recordat.
Em trenca el cor veure’l així, una rutina que està condemnada a acabar com sempre.
L’autobús gira en una corba i fa una parada a plaça Catalunya. Giro el cap per veure la vida de Barcelona i, quan torno a dirigir l’atenció cap a l’home de 73 anys, el veig mirant amb els ulls cristal·litzats dos joves enamorats que acaben d’entrar.
-Et trobo a faltar -diu amb pena, i aquesta vegada la veu se li trenca-. Aquí, cada dia, és
l’únic lloc on encara et puc sentir a prop; el soroll de la gent em permet creure que en algun moment em diràs alguna cosa, em tornaràs a dir que m’estimes, però encara no et sento.
Es queda callat mentre creuem la plaça Tetuan, observant un grup de joves que parlen
sobre un concert, i ell es fa cada cop més petit al seu lloc, protegint les peònies com si
fossin un tresor de cristall. Voldria dir-li que sóc aquí, que l’escolto, que el veig i que l’estimo, i que el fred d’aquest autobús no m’afecta perquè ell és el meu refugi. Però no puc.
-Demà tornaré -diu quan el bus s’acosta a la seva parada-. No sé fer cap altra cosa, Helena. Casa nostra és un museu de coses que ja no podem tocar; aquí, almenys, penso que estem anant a algun lloc, junts.
El conductor avisa la següent parada: Marina. Amb cames tremoloses s’aixeca deixant el ram de peònies sobre el seient blau. Baixa amb les espatlles caigudes i es queda a la
vorera, veient com el bus segueix la seva ruta.
Jo em quedo aquí, atrapada dins el metall en moviment, i el veig allunyar-se; però avui la seva silueta es fon amb la llum d'una manera diferent, més lleugera, més cansada.
L’autobús segueix la seva ruta circular i jo em quedo al meu lloc, cuidant les meves flors i procurant seguir sent el que era: la seva dona. La que va morir en aquest mateix seient per un atac de cor fa dos anys. La que es nega a marxar mentre ell segueixi pujant, a les 17:00, cada dia, buscant-me en el buit. Però demà ell no haurà de buscar-me al seient, ni parlar-li a un ram de flors per sentir-me a prop. Demà, quan les portes s'obrin, en Josep no baixarà a Marina; es quedarà amb mi, m'agafarà la mà i, per fi, deixarem de fer voltes per Barcelona per marxar junts a casa.
Passa la targeta del bus i va al 2n seient de la 4a fila, i deixa amb compte el ram al costat buit que té a la seva esquerra.
-Hola, carinyo - diu xiuxiuejant tan fluixet que gairebé ni jo el puc escoltar-. Avui a la
Sagrada Família hi havia moltes grues, semblava que poguessin tocar el cel. T’hauria
agradat el color de la pedra sota aquest sol d’hivern.
Intento respondre’l, intento dir-li que la podríem anar a veure demà, però la meva veu no és més que el soroll de la calefacció o el del vent que gairebé no bufa. Durant un instant, el seu reflex a la finestra es sobreposa al meu i, en aquell petit moment, sembla que estiguem junts de nou, una porció de temps on sembla que les nostres vides es tornen a tocar.
-He passat per davant de la pastisseria del carrer Girona -continua ell, parlant cap al ram de flors-. En olorar aquells croissants que tant t’agradaven, he estat a punt de comprar-te’n un. Però després ho he recordat.
Em trenca el cor veure’l així, una rutina que està condemnada a acabar com sempre.
L’autobús gira en una corba i fa una parada a plaça Catalunya. Giro el cap per veure la vida de Barcelona i, quan torno a dirigir l’atenció cap a l’home de 73 anys, el veig mirant amb els ulls cristal·litzats dos joves enamorats que acaben d’entrar.
-Et trobo a faltar -diu amb pena, i aquesta vegada la veu se li trenca-. Aquí, cada dia, és
l’únic lloc on encara et puc sentir a prop; el soroll de la gent em permet creure que en algun moment em diràs alguna cosa, em tornaràs a dir que m’estimes, però encara no et sento.
Es queda callat mentre creuem la plaça Tetuan, observant un grup de joves que parlen
sobre un concert, i ell es fa cada cop més petit al seu lloc, protegint les peònies com si
fossin un tresor de cristall. Voldria dir-li que sóc aquí, que l’escolto, que el veig i que l’estimo, i que el fred d’aquest autobús no m’afecta perquè ell és el meu refugi. Però no puc.
-Demà tornaré -diu quan el bus s’acosta a la seva parada-. No sé fer cap altra cosa, Helena. Casa nostra és un museu de coses que ja no podem tocar; aquí, almenys, penso que estem anant a algun lloc, junts.
El conductor avisa la següent parada: Marina. Amb cames tremoloses s’aixeca deixant el ram de peònies sobre el seient blau. Baixa amb les espatlles caigudes i es queda a la
vorera, veient com el bus segueix la seva ruta.
Jo em quedo aquí, atrapada dins el metall en moviment, i el veig allunyar-se; però avui la seva silueta es fon amb la llum d'una manera diferent, més lleugera, més cansada.
L’autobús segueix la seva ruta circular i jo em quedo al meu lloc, cuidant les meves flors i procurant seguir sent el que era: la seva dona. La que va morir en aquest mateix seient per un atac de cor fa dos anys. La que es nega a marxar mentre ell segueixi pujant, a les 17:00, cada dia, buscant-me en el buit. Però demà ell no haurà de buscar-me al seient, ni parlar-li a un ram de flors per sentir-me a prop. Demà, quan les portes s'obrin, en Josep no baixarà a Marina; es quedarà amb mi, m'agafarà la mà i, per fi, deixarem de fer voltes per Barcelona per marxar junts a casa.