Autor/a
Bowpa
Categoria
Relat lliure
Les sabates de colors
Les espatlles em freguen amb les parets de l’ascensor, pitjo els botons sense voler, i he d’amagar la panxa per no topar amb les portes. Segons el pèrit que va visitar l’escala no era possible construir-ne un a causa de la manca d’espai. La veïna de noranta-quatre anys que va exigir la seva construcció ja en fa cinc que és morta, mai el va veure acabat. Abans sempre em posava de cara al mirall, però vaig acabar substituint el rostre pel clatell, avui, després de molt temps, enfronto el meu reflex, però no hi veig massa cosa. El trontoll s’atura i un fil de llum m’enlluerna, faig una passa enrere i miro per última vegada l’interior de taüt metàl·lic. Marxo.
Peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre… Noto les irregularitats dels panots grisos sota la sola de les meves sabates de colors. Els edificis del carrer s'abracen creant un túnel que barra el pas de la llum del sol. Cada veí que sobrepasso és una petita victòria, no fa ni un minut que sóc al carrer i la cursa ja ha començat. Saltiró per evitar a la mare i al seu fill i aconseguim el segon lloc en la classificació. Just davant, al meu cantó, darrere meu, hi ha el gos que veig cada matí, la protuberància fetal que li creix darrere la pota esquerra és cada cop més gran, com si dins s’hi estigués gestant una segona criatura que li va arrabassant la vida, abans me’n compadia, ara miro endavant. Peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre.
Una riuada de formigues s’endinsa sota terra a voluntat. En gros: L5, La Sagrera. Cinc segons de llum natural i tornem-hi, cap a sota. Els meus peus deixen de tocar a terra, un seguici d’espatlles anònimes m’envolta i m'arrossega a la seva voluntat. Fa estona que he perdut el podi, quina pressa tinc, però? El terra tremola i les espatlles acceleren el ritme. L5, L1, Rodalies, L9N o L10, els camins es bifurquen i em trobo enmig d’un banc de peixos frenètic on tothom sembla saber on va. Peu dret, trepitjo a un senyor amb l’esquerra, em disculpo amb la mà dreta, però no m’aturo, cap avall.
Tres motxilles, dos cops de colze i un so estrident em fan alçar la mirada, l’he perdut. M'entrebanco amb el senyor que dubta als peus de les escales mecàniques i el jove que porto al darrere m’escalfa el taló. Un minut i trenta segons, en un minut i trenta segons arriba el següent metro, podria haver arribat on sigui que vagi un minut i trenta segons abans, penso. Repasso les parades del cantó de l’andana on m’he situat i esquivo a la gent aturada fins que em trobo sol davant de la foscor absoluta.
Cinquanta segons. Les franges vermelles de l’estació es desdibuixen i fixo la mirada en el carbó apagat que envolta el ferro de les vies, per primer cop en tot el matí, alguna cosa desperta la meva atenció de manera conscient. Endinso el cap en el negre i segueixo les línies amb la mirada dins el tub i m'adono que aquestes no porten enlloc. Trenta segons. La indiferència vestida de pau m’envolta i el terra comença a tremolar, vint segons, els meus peus freguen la franja rugosa del terra i activo el peu dret, el peu esquerre, el peu… Una mà fràgil em fa un petit toc a l’esquena i freno, entra, em giro i una veu tendra em diu:
- Quines sabates de colors més boniques.
Somric mentre una ràfega de vent em despentina i l’acer del metro m’acaricia la mà esquerra. S’obren les portes del vagó i cedeixo el pas a l’amable veu. Peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, m’aturo i les portes es tanquen darrere meu.
Peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre… Noto les irregularitats dels panots grisos sota la sola de les meves sabates de colors. Els edificis del carrer s'abracen creant un túnel que barra el pas de la llum del sol. Cada veí que sobrepasso és una petita victòria, no fa ni un minut que sóc al carrer i la cursa ja ha començat. Saltiró per evitar a la mare i al seu fill i aconseguim el segon lloc en la classificació. Just davant, al meu cantó, darrere meu, hi ha el gos que veig cada matí, la protuberància fetal que li creix darrere la pota esquerra és cada cop més gran, com si dins s’hi estigués gestant una segona criatura que li va arrabassant la vida, abans me’n compadia, ara miro endavant. Peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre.
Una riuada de formigues s’endinsa sota terra a voluntat. En gros: L5, La Sagrera. Cinc segons de llum natural i tornem-hi, cap a sota. Els meus peus deixen de tocar a terra, un seguici d’espatlles anònimes m’envolta i m'arrossega a la seva voluntat. Fa estona que he perdut el podi, quina pressa tinc, però? El terra tremola i les espatlles acceleren el ritme. L5, L1, Rodalies, L9N o L10, els camins es bifurquen i em trobo enmig d’un banc de peixos frenètic on tothom sembla saber on va. Peu dret, trepitjo a un senyor amb l’esquerra, em disculpo amb la mà dreta, però no m’aturo, cap avall.
Tres motxilles, dos cops de colze i un so estrident em fan alçar la mirada, l’he perdut. M'entrebanco amb el senyor que dubta als peus de les escales mecàniques i el jove que porto al darrere m’escalfa el taló. Un minut i trenta segons, en un minut i trenta segons arriba el següent metro, podria haver arribat on sigui que vagi un minut i trenta segons abans, penso. Repasso les parades del cantó de l’andana on m’he situat i esquivo a la gent aturada fins que em trobo sol davant de la foscor absoluta.
Cinquanta segons. Les franges vermelles de l’estació es desdibuixen i fixo la mirada en el carbó apagat que envolta el ferro de les vies, per primer cop en tot el matí, alguna cosa desperta la meva atenció de manera conscient. Endinso el cap en el negre i segueixo les línies amb la mirada dins el tub i m'adono que aquestes no porten enlloc. Trenta segons. La indiferència vestida de pau m’envolta i el terra comença a tremolar, vint segons, els meus peus freguen la franja rugosa del terra i activo el peu dret, el peu esquerre, el peu… Una mà fràgil em fa un petit toc a l’esquena i freno, entra, em giro i una veu tendra em diu:
- Quines sabates de colors més boniques.
Somric mentre una ràfega de vent em despentina i l’acer del metro m’acaricia la mà esquerra. S’obren les portes del vagó i cedeixo el pas a l’amable veu. Peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, m’aturo i les portes es tanquen darrere meu.