Autor/a
Nandu Forcat
Categoria
Relat lliure
L’estació dels que tornen
L’últim cop que Barcelona va contenir la respiració fou la nit de l’últim diumenge de gener. A aquella hora, el metro no transportava viatgers: arrossegava silencis i cansaments sense nom. Nora Tomàs baixà a l’andana de Les Corts amb el coll de l’abric aixecat i un sobre groc sota el braç. El missatge, sense signatura, havia arribat a casa unes tres hores abans: Si vols saber qui ho va fer, agafa l’últim tren cap a Trinitat Nova. No parlis amb ningú.
Feia set mesos que l’Àlex havia caigut a les vies. Això deia l’informe: alcohol, relliscada, mala fortuna. Però Nora feia set mesos que sospitava que l’infortuni és només el nom que sovint es dona a allò que ningú refusa investigar. El vagó era gairebé buit. Davant seu, una dona gran amb un carret; més enllà, un turista adormit abraçat a la motxilla. A la finestra hi compareixia sempre el mateix reflex: un home alt, vestit fosc, amb un barret fora de lloc, dues portes més enllà.
A Espanya pujà un revisor. No demanà bitllets. En arribar davant d’ella, deixà caure una frase sense mirar-la:
—No obri el sobre fins a Liceu—. Després continuà passadís enllà.
Un calfred li travessà l’esquena. Va comptar les estacions amb els dits tancats dins la butxaca. Quan el tren s’aturà a Liceu, esquinçà el sobre. A dins hi havia una fotografia de l’Àlex, somrient, dret a l’escala d’un bus turístic, amb la Sagrada Família al darrere. Nora alçà la mirada. L’home del reflex es movia. Va canviar de vagó abans que es tanquessin les portes i, en girar-se, deixà veure una cicatriu fina a la galta. La reconegué. L’havia vist al sepeli. Es va alçar d’un bot.
L’home baixà a Passeig de Gràcia. Nora el seguí pel passadís que uneix la línia verda amb la groga, on les passes ressonen com confessions. Al vestíbul de Gran Via, ell pujà les escales fins al carrer. Ella darrere seu. A fora, la nit l’esperava amb un plugim fi. Davant la sortida, aparegué alguna cosa que no devia ser allà: un bus turístic romania immòbil, sense llums, com un animal adormit. L’home hi pujà. Nora també. A dins no hi havia ningú. A sobre del primer seient, només una gravadora i una nota escrita a mà: Ara sí. Escolta! Va prémer el botó.
Primer sentí la veu de l’Àlex. Nítida. Després, el balanceig d’un vehicle en marxa, una locució mecànica descrivint monuments coneguts, un riure ofegat al fons. I finalment, ell:
—Hola, Nora. Si escoltes això, és que tot ha anat com ho havia previst. Necessitava desaparèixer—. Es va fer el silenci.
La gravació continuà amb fragments entretallats, indefinits. Després, un cop sec, i res. Nora deixà la gravadora al seu lloc. A dins del bus, unes passes. L’home ja no duia barret. La cicatriu. El rostre.
L’Àlex es va aturar davant d’ella. Va callar. Nora tampoc va dir res. Durant un instant, només se sentia el soroll de la pluja contra el sostre metàl·lic. Després, ell va somriure. No era un somriure de retorn, sinó de comiat. Nora ho va entendre. No hi havia hagut cap accident. Tampoc cap retorn. Només una desaparició ben feta.
L’Àlex va fer un pas enrere i es va fondre amb la foscor del bus, com si mai no hagués existit. Nora no el va seguir. Quan va sortir al carrer, el vehicle continuava immòbil, apagat. A dins ja no hi havia ningú. Ni gravadora. Ni rastre. Només la nit i, sota terra, un comboi que creuava l’estació de passeig de Gràcia sense aturar-se.
Feia set mesos que l’Àlex havia caigut a les vies. Això deia l’informe: alcohol, relliscada, mala fortuna. Però Nora feia set mesos que sospitava que l’infortuni és només el nom que sovint es dona a allò que ningú refusa investigar. El vagó era gairebé buit. Davant seu, una dona gran amb un carret; més enllà, un turista adormit abraçat a la motxilla. A la finestra hi compareixia sempre el mateix reflex: un home alt, vestit fosc, amb un barret fora de lloc, dues portes més enllà.
A Espanya pujà un revisor. No demanà bitllets. En arribar davant d’ella, deixà caure una frase sense mirar-la:
—No obri el sobre fins a Liceu—. Després continuà passadís enllà.
Un calfred li travessà l’esquena. Va comptar les estacions amb els dits tancats dins la butxaca. Quan el tren s’aturà a Liceu, esquinçà el sobre. A dins hi havia una fotografia de l’Àlex, somrient, dret a l’escala d’un bus turístic, amb la Sagrada Família al darrere. Nora alçà la mirada. L’home del reflex es movia. Va canviar de vagó abans que es tanquessin les portes i, en girar-se, deixà veure una cicatriu fina a la galta. La reconegué. L’havia vist al sepeli. Es va alçar d’un bot.
L’home baixà a Passeig de Gràcia. Nora el seguí pel passadís que uneix la línia verda amb la groga, on les passes ressonen com confessions. Al vestíbul de Gran Via, ell pujà les escales fins al carrer. Ella darrere seu. A fora, la nit l’esperava amb un plugim fi. Davant la sortida, aparegué alguna cosa que no devia ser allà: un bus turístic romania immòbil, sense llums, com un animal adormit. L’home hi pujà. Nora també. A dins no hi havia ningú. A sobre del primer seient, només una gravadora i una nota escrita a mà: Ara sí. Escolta! Va prémer el botó.
Primer sentí la veu de l’Àlex. Nítida. Després, el balanceig d’un vehicle en marxa, una locució mecànica descrivint monuments coneguts, un riure ofegat al fons. I finalment, ell:
—Hola, Nora. Si escoltes això, és que tot ha anat com ho havia previst. Necessitava desaparèixer—. Es va fer el silenci.
La gravació continuà amb fragments entretallats, indefinits. Després, un cop sec, i res. Nora deixà la gravadora al seu lloc. A dins del bus, unes passes. L’home ja no duia barret. La cicatriu. El rostre.
L’Àlex es va aturar davant d’ella. Va callar. Nora tampoc va dir res. Durant un instant, només se sentia el soroll de la pluja contra el sostre metàl·lic. Després, ell va somriure. No era un somriure de retorn, sinó de comiat. Nora ho va entendre. No hi havia hagut cap accident. Tampoc cap retorn. Només una desaparició ben feta.
L’Àlex va fer un pas enrere i es va fondre amb la foscor del bus, com si mai no hagués existit. Nora no el va seguir. Quan va sortir al carrer, el vehicle continuava immòbil, apagat. A dins ja no hi havia ningú. Ni gravadora. Ni rastre. Només la nit i, sota terra, un comboi que creuava l’estació de passeig de Gràcia sense aturar-se.