L'estació desconeguda

Eren les 6:45 d'un dilluns qualsevol. La Laia es va aixecar amb aquella mandra de cada matí. Va seguir la rutina de sempre: una dutxa ràpida per despertar-se, posar-se el primer que va trobar, una dessuadora i uns texans, pentinar-se una mica i sortir corrent de casa, sense oblidar-se dels plànols pel seu nou treball universitari. No era estrany que anés justa de temps per agafar la línia vermella; el trajecte de Clot a Universitat.
Va arribar a l'andana just quan el tren entrava a l'estació. El que ella no sabia era que, en travessar aquelles portes, la seva vida, o almenys la manera com veia les coses, estava a punt de canviar.
Aquell matí, per algun motiu que desconeixia, el vagó estava gairebé buit. Va tenir la sort de trobar un seient lliure al costat de la finestra. Es va quedar mirant el seu propi reflex en el vidre, perduda en els seus pensaments, quan de sobte una llum va aparèixer del no-res. Va començar a parpellejar i a mirar cap als costats per veure si algú del vagó veia el mateix que ella, tothom semblava estar adormit. Al principi es va espantar i va pensar a canviar-se de vagó, però la curiositat va ser més gran que la por.
Es va aixecar i va apropar-se a la finestra. Va acostar la mà per intentar descobrir d'on venia aquella llum tan rara, però en lloc de tocar el vidre fred, la seva mà el va travessar. La va treure ràpidament, amb el cor a mil, però va tornar a provar-ho. Aquest cop hi va ficar tot el braç, fins que, gairebé sense adonar-se'n, el seu cos sencer va entrar en el que semblava un portal.
Quan va aconseguir posar els peus a l'altre costat, es va quedar sense paraules. Sabia que seguia a Barcelona, ho notava en l'ambient, però no era la ciutat que ella coneixia. Les parets estaven plenes de detalls increïbles, els sostres amb mosaics que semblaven una explosió de colors i els bancs amb formes geomètriques molt modernistes.
Va decidir caminar per un passadís llarg i silenciós on va veure un cartell on posava clarament “Gaudí” es va quedar bocabadada. Aquella parada portava molts anys tancada. Llavors, es va apropar per tocar-la. En fer-ho, l'estació es va omplir de cop d'una gentada vestida amb robes d'una altra època: barrets alts, vestits llargs i una elegància de fa molts anys. Ningú semblava veure-la; era com si fos un fantasma.
De sobte, un home gran amb l'esquena una mica doblegada i cabells blancs, que portava uns plànols sota el braç, es va aturar al seu costat i li va picar l'ullet. - Encara no està llesta, noia. Torna d'aquí a uns quants anys - va xiuxiuejar l'home.
Una ràfega d'aire la va empènyer enrere i, en obrir i tancar els ulls, la Laia es va trobar asseguda al seu seient del metro. El tren s'aturava a Universitat. Va sortir del vagó, convençuda que s'havia adormit, fins que va notar que tenia alguna cosa a la butxaca, ficà la mà i quan la va treure tenia una petita peça de ceràmica de colors.
Va mirar cap a la boca del metro i va somriure. Potser els matins dels dilluns no eren tan monòtones com ella creia.