Línia 1 (Éric)

Baixo les escales del metro de la línia 1 de Barcelona. Era un dia molt plujós i l'andana estava força mullada. Mentre continuo baixant, veig la quantitat de xiclets que hi ha a terra i penso que despreocupada que és la gent. Continuo caminant i, sense cap mena de presa, ja que eren les 22:30 h de la nit, trec la targeta de metro. Veig un dels guàrdies del metro i ens mirem. No ens diem res. Mentre arribo al vagó m'encenc una cigarreta. Sospiro i penso. Quan arriba el metro, llenço la cigarreta i pujo. Arribo a la meva parada: Urquinaona.Començo a sortir del metro i sense adonar-me'n, estic fora, al carrer. Començo a caminar pel Carrer Jaume II i hi veig un sensesostre. Passo per davant d'ell i ho comprovo, efectivament, dorm.Giro la cantonada i trec de la motxilla el que porto amb mi. Un pal de ferro de 15 centímetres. Vaig direcció al sense sostre i sense pensar-ho dos cops, començo a agredir-lo. Quatre cops al cap. Sento plaer. Me'n vaig. Giro la cantonada d'abans i torno enrere. Agafo el pal i li dono dos cops més. Ara sí. He acabat. Llenço el pal i vaig al metro un altre vegada. Arribo a casa. Visc en una furgoneta als afores de la ciutat on estic d'okupa.Passen dos dies i repeteixo el mateix. Aquesta vegada, amb un tros de fusta, però no li'n dono sis, sinó deu cops. Tots al cap. Porto dos assassinats, sóc conscient, però em guanya el plaer de sentir-ho mentre ho faig. Ja no són dos, sinó quatre assassinats, i tots, amb el mateix modus operandi, cosa que m'agrada. Després d'un mes, pujo a l'autobús en direcció a casa meva. La policia segueix l'autobús.-Fills de la gran puta - penso.Baixo de l'autobús i començo a córrer. Per primera vegada en ma vida, estic nerviós.La policia em reté, s'ha acabat.Soc un immigrant colombià, tinc vint-i-quatre anys i se m'acusa de quatre assassinats.Tres anys després, se celebra el judici. L'únic que vaig dir quan em van preguntar si ho havia fet, amb una frialtat enorme, vaig contestar: Sí.