Llumetes.

01/01

Estimada Rosita, llumeta meva. He marxat d’excursió!

Amb el telefèric, he marxat cap a Montjuïc i he aprofitat per deixar-te un parell de flors.

Com sempre, avui també he anat a la granja d’en Pau. Li he donat un cop de mà amb un parell de coses i, després, m’he fet càrrec dels seus porquets. Mentre els cuidava, en Pau m’ha explicat que la Carlota, la més gran de totes, s’ha quedat embarassada.

T’haig de donar una mala notícia, Rosita meva. Avui he trencat la nostra fotografia de casats. No he plorat, llumeta. T’ho juro. Però no et preocupis, miraré d’arreglar-la. Ha estat un plaer visitar la teva tomba un cop més, angelet meu. T’estimo, Rosita. Fins aviat.

04/02.

Bona nit, llumeta.

El telefèric cada cop s’omple més. Després de deixar-te flors a Montjuïc, he tingut la magnífica oportunitat de conèixer a dues dones: l’Encarna i la Mercè. M’han fet companyia durant tot el viatge. Gràcies a elles conec un lloc millor per aconseguir-te flors!
He arreglat la nostra fotografia de casats, però ara, mentre t’escric aquesta carta, m’adono que no sé on l’he deixada. Quina memòria!
Aquest matí han nascut els porquets de la Carlota, Rosita. Sé que t’hagués fet molta il·lusió estar durant el part. Jo al final no hi he pogut ser, perquè tot ha succeït quan jo ja era al telefèric. Em sembla estrany, no recordo que aquest fos blanc…
En fi, Rosita, espero que febrer sigui un bon mes.
T’estimo, llumeta.

04/06

La pitjor de les notícies t’he de donar, Rosita. He perdut totes les cartes que t’he escrit durant la primavera. Totes, Rosita. No ho entenc. Jo mai he sigut tan descuidat amb tot això. Amb aquesta carta, intentaré fer-te un breu resum de tot el succeït.

He tornat un parell de vegades a Montjuïc, evidentment a deixar-te flors, i he fet els viatges en telefèric amb l’Encarna i la Mercè. Sempre em pregunten si he anat a la floristeria que em van recomanar. Mai em recordo. En Pau em va explicar no sé què d’una porqueta nova anomenada Carlota. Diu que ha estat embarassada i que jo ja ho sabia, però juraria que mai l’he vista jo, a la Carlota.

M’estic tornant boig, també, amb la nostra fotografia de casats: me la trobo per tota la casa menys on hi hauria de ser, a la nostra habitació.

Ja veus, ha estat una primavera molt estranya. La policia també m’ha parat un parell de cops, dient-me que jo feia anys que ja no tenia permís per conduir, i ahir també quasi em fan fora del telefèric.

Suposo que la joventut és impertinent, amor meu.

01/12.
T’escric massa tard.
Avui dues dones m’han intentat robar al telefèric. Em perseguien, dient-me que em coneixien i no sé què d’unes flors. He passat por.
Després m’ha aturat la policia. Crec que s’ha perdut un noi, perquè no deixaven de cridar-me Ferran. Jo he marxat, perquè no conec a cap Ferran.
Un boig m’ha trucat per telèfon dient-me que avui havia d’anar a cuidar als seus porcs. Serà possible! Em volen prendre el pèl.

30/12.
Rosita, on ets? Estic a Montjuïc buscant-te. No et trobo. A veure si algú t’envia aquesta carta, He arribat aquí en unes cabines estranyes que s’enlairen, blanques. Plou molt.
On ets, Rosita? No sé com tornar a casa.

I jo, després d’haver llegit totes les seves cartes, ara el veia sense vida, abraçant la tomba, a l’humit terra de Montjuïc.
-Ferran, amor meu. Saps qui soc? Vinc a buscar-te.
La seva ànima em somreia.
-Jo m’he oblidat de tot.- em va dir-, de tot menys de tu, llumeta.
Ara els dos érem llumetes. Llumetes que s’enlairaven juntes, per fi.