L’ÚLTIMA ESTACIÓ (Martina)

Era un bon matí de setembre. El primer dia de classes a la meva nova escola, i a més el meu primer dia a Batxillerat. Em vaig llevar a les set, amb temps per poder arreglar-me tranquil·lament. Estava nerviosa, molt nerviosa, no sabia què em trobaria. La meva nova escola estava a vint-i-cinc minuts de casa. Havia d’agafar la línia u del metro des de Catalunya fins a la Sagrera. Mai l’havia agafat sola. Estava aterrada i em feia moltíssima vergonya.

En sortir de casa, em vaig posar els auriculars i vaig caminar dos minuts fins al metro. A les escales vaig sentir que el metro ja hi era i vaig córrer per poder agafar-lo. Encara que anava d’hora, no volia esperar-me el següent. Vaig arribar al vagó, fatigada. Quasi em sortia el cor per la boca. Em vaig quedar a la gatzoneta, esperant relaxar-me. En alçar la vista vaig veure un noi alt, de més o menys la meva edat. Tenia el cabell negre i arrissat, els ulls blaus i el nas xato. Vestia un xandall ample de color gris i portava una motxilla negra. S’estava aixecant del seu seient quan, «vols seure, et veig cansada?» em va dir amb un somriure. Em vaig posar com un tomàquet, «sí, merci» vaig respondre amb la veu tremolosa. Estava morta de vergonya. Volia evitar el contacte visual amb ell. Per això, vaig agafar el mòbil i em vaig capbussar en ell, pujant el volum de la música dels auriculars. Quan vaig tornar a la realitat ja havia arribat a la meva parada! I aquell noi misteriós ja no hi era. Em vaig passar tot el dia pensant en ell. No entenia què em passava: m’agradava algú que ni tan sols coneixia? Tenia mil preguntes sense respondre: Qui era? Com es deia? El tornaria a veure?...

El dia següent vaig repetir la rutina del dia anterior, emocionada, preguntant-me si el tornaria a veure. Quan vaig entrar al vagó vaig mirar per tot arreu, buscant-lo amb la mirada. I de sobte, el vaig veure assegut a un dels seients de davant. Vaig estar una estona admirant la seva bellesa, fins que va alçar la vista i em va veure i va veure que l’estava mirant! Em va somriure dolçament i jo vaig apartar la mirada ràpidament. Aquest cop el vaig observar dissimuladament i vaig veure que baixava a Glòries. Vaig deduir que anava a l’escola, que estava per la zona. També que segurament vivia prop d’alguna parada d’abans de la meva, ja que ja hi era quan jo havia arribat. Vaig estar mesos pensant en ell a totes hores. Veient-lo cada dia, sense atrevir-me a parlar-li. Sóc molt vergonyosa i mai havia sentit això per algú, encara que sembli exagerat, ja que no el coneixia, ni tan sols havia parlat amb ell. L'únic que sabia era que cada cop que pujava al metro i el veia se m’accelerava el cor. No sabia com apropar-me i ell tampoc ho feia.

Després de donar-hi moltes voltes, vaig decidir que aquell era el dia: me l’hi aproparia i parlaria amb ell. Quan el vaig veure, el meu cor es va accelerar. Justament el seient del seu costat estava lliure i, dissimuladament, vaig seure-hi. Vam estar parlant el que a mi em van semblar cinc minuts. Em va explicar que portava temps intentant parlar-me, però no sabia com fer-ho. Vam parlar sobre les nostres vides, on vivíem, on estudiàvem i vam intercanviar el telèfon. Estava contentíssima. Per fi li havia parlat i resulta que ell també pensava fer-ho! Ja s'apropava Glòries i ell es va aixecar per baixar. Ens vam apropar per donar-nos una abraçada i boom! Tot es va tornar negre.

Aquell dia van posar una bomba a dues línies de metro, deixant més de 300 morts. Dos d’ells vam ser nosaltres.