L'ultima parada

La tieta Marina havia dit només “et farà bé sortir una mica”, i el Pau havia après, en els dos anys que feia que vivia amb ella, que quan la tieta deia això no calia preguntar on anaven.
Amb el metro no hi anaven mai, entrar als túnels li feia una cosa estranya al pit. El bus sí que li agradava, tenia finestres.
Havien agafat el D50 al Paral·lel. A aquella hora el bus anava mig buit i feia aquella olor de plàstic calent i aire condicionat que el Pau associava als trajectes llargs. S’havia assegut a la filera del mig i havia tret el quadern i el llapis, però no havia dibuixat res: només havia deixat la punta recolzada al paper, mirant per la finestra.
La tieta Marina s’havia quedat dreta agafada a la barra, amb el mòbil a la mà, però sense mirar-lo, com si tingués el cap en un altre lloc.
El bus havia pujat per Sant Antoni, havia voltat cap al passeig de Sant Joan, on els plàtans feien ombra sobre les terrasses, i havia continuat amunt passant per la Sagrada Família. Més endavant, ja passat el Clot i enfilant la Meridiana, les façanes eren més anònimes, i per Fabra i Puig la gent caminava amb aquella manera directa dels barris on tothom té algun lloc on arribar.
A la següent parada va pujar una senyora amb un gos gran, de pèl curt i color sorra. Portava un bastó i caminava amb aquella lentitud que és barreja de qui ha après a no tenir pressa i de qui ja no té forces. El gos anava just al seu costat ajustant el pas al seu, com si hagués après el ritme d’aquells passos.
Es van asseure dos seients per davant del Pau, i el gos es va col·locar entre els seus genolls i el seient de davant, immòbil. Al coll portava una xapa de metall verd amb un logo que el Pau no va poder llegir des d’on era.
En Pau va deixar el llapis quiet sobre el paper i mentre arribaven les parades següents va observar com el gos posava el cap a la cuixa de la senyora quan el bus frenava, i com ella li posava la mà al llom sense ni mirar, de manera completament automàtica, com qui tanca una finestra que coneix de memòria.
El Pau va veure aquella mà que acaronava sense mirar i va notar alguna cosa al clatell, una mena d’eco d’un gest que coneixia, però que ja quasi no recordava i la seva mà va estrènyer fort el llapis.
Fora, els edificis s’havien anat espaiant i entre ells apareixien solars buits i tanques de malla metàl·lica, amb la serra de Collserola al fons i el cel d’agost blanc de calor.
En un revolt, el gos va girar el cap i els seus ulls de color mel van trobar els del Pau uns segons, amb aquella serenitat dels animals que han decidit no malgastar energia en res que no sigui necessari.
Baixem a la següent, va dir la tieta Marina, mirant-lo una mica amoïnada, com sempre que l’observava de lluny i callava.
En Pau va tancar el quadern. A través del vidre va veure una tanca de malla, uns arbres baixos i polsosos, i una caseta de ciment amb una porta de color verd desgastat. No se sentia res des de dins del bus, però quan les portes es van obrir i l’aire calent va entrar de cop, el Pau ho va sentir: un so baix i continu que venia de darrere la tanca, fet de moltes veus alhora, cadascuna amb el seu to i la seva urgència, totes juntes formant una cosa que no era exactament soroll sinó alguna cosa més semblant a una pregunta molt llarga. Per sobre de la porta, un rètol deia: Centre d’Acollida d’Animals de Companyia del Pla de Fornells.
Al Pau li va venir immediatament la imatge dels ulls color mel del gos i aquella xapa verda que no havia pogut llegir.