Autor/a
Chamaleon
Categoria
Relat lliure
M28
Tinc una petita raresa: per aclarir el cap, agafo l’autobús a la parada d’inici i faig la línia sencera, baixant a la destinació final.
El canvi del caos de la Meridiana al ritme inaturable però acoblat que defineix al barri de Sant Andreu del Palomar és substancial. Volto sense pressa i arribo a la plaça del Comerç. Em treu un somriure descobrir una parada de quiosc que sobreviu a la immediatesa de l'era digital. En Rafa, a la guitarra, toca uns acords a la cantonada. Em pregunto per a qui toca, si la gent viu connectada innalàbricament a la última de Bad Bunny. Diuen que si no l’has escoltada, no vius al present. En quin temps visc quan escolto en Rafa? Li deixo una moneda mentre em pica l’ullet. En part tenen raó. La seva música em transporta al parc Güell, jugant amb els germans entre columnes gaudinianes. Llavors el parc encara era del poble i no d’Instagram. No hi ha dubte: la música al carrer ÉS, en sí mateixa, un present.
Arribo a plaça Orfila i passo de llarg la parada de metro. El meu primer amor el vaig conèixer allà, mentre m’entregava el diari que m’acompanyaria fins a la universitat. Com a bon primer amor, va morir abans de l’hivern.
Els adoquinats que m’havien fet ballar els turmells més d’una vegada al carrer del Pont ja no hi són. Ara el carrer és més accessible, més impersonal, menys històric. Evito passar per Can Fabra: les tardes d’estudi a la biblioteca, els concerts, el billar i mans anhelants sota la roba. M’espolso els records com els diables les espurnes al correfoc.
El vehicle groc m’espera impacient, fent brugir el motor. No triguem a deixar enrere La Maquinista i creuem el Besós. Mentre ens endinsem per Santa Coloma de Gramenet, em deixo endur pel dia a dia de la gent gran del barri. Em fixo en el solcs del dors de la mà, les mateixes mans que han construït el nostre present i que una societat massa ocupada tendeix a oblidar. Les noves generacions creuen que poden substituir aquesta saviesa per tecnologia.
Jo vaig aprendre a cuinar arrós amb bacallà de la mà de la meva àvia, sense comptar mesures ni deixar de cantar. Cada cop que sento flaire a bacallà, l’escolto cantant entre el xup-xup de l’arrós, assenyalant-me amb el dit índex (mig tort per l’artrosi) “Draps! Ferro vell! Regalèssia! El dimoni t’estira la pell!”. Tanco els ulls per endinsar-me en la veu rasgada d’una dona que va patir la guerra de petita. No en parlava mai, però era present a les seves històries, com quan explicava que només menjava xocolata quan li portava la fada de les dents i que sempre, sempre la compartia amb la germana. Ara que ja no hi és, sé que la felicitat no era la xocolata, sinó el fet d'haver-la compartit. Una frenada brusca del bus em retorna a la realitat. Què recordaran els nostres nets, si a les reunions familiars estan embadalits amb pantalles? Em vibra el canell i insintivament llegeixo el missatge que envia el grup de veïns…no són precisament les petites contradiccions les que ens defineixen i ens fan humans?
Estem ja al centre de Badalona. A partir d’ara el recorregut fa pujada i, a mesura que guanyem alçada, les vistes milloren fins a submergir-te en el trifàsic de cel, mar i costa. Deixem enrere el tanatori i arribem a l’hospital. Em sobta el desordre: no hauria d’anar primer l’hospital i després el tanatori?
Mentre baixo del autobús i rodejo el recinte, veient les bates blanques entrar i sortir, ho veig clar. La mort ens arriba a l’hospital, el tanatori és part del trajecte dels que encara seguim vius.
El canvi del caos de la Meridiana al ritme inaturable però acoblat que defineix al barri de Sant Andreu del Palomar és substancial. Volto sense pressa i arribo a la plaça del Comerç. Em treu un somriure descobrir una parada de quiosc que sobreviu a la immediatesa de l'era digital. En Rafa, a la guitarra, toca uns acords a la cantonada. Em pregunto per a qui toca, si la gent viu connectada innalàbricament a la última de Bad Bunny. Diuen que si no l’has escoltada, no vius al present. En quin temps visc quan escolto en Rafa? Li deixo una moneda mentre em pica l’ullet. En part tenen raó. La seva música em transporta al parc Güell, jugant amb els germans entre columnes gaudinianes. Llavors el parc encara era del poble i no d’Instagram. No hi ha dubte: la música al carrer ÉS, en sí mateixa, un present.
Arribo a plaça Orfila i passo de llarg la parada de metro. El meu primer amor el vaig conèixer allà, mentre m’entregava el diari que m’acompanyaria fins a la universitat. Com a bon primer amor, va morir abans de l’hivern.
Els adoquinats que m’havien fet ballar els turmells més d’una vegada al carrer del Pont ja no hi són. Ara el carrer és més accessible, més impersonal, menys històric. Evito passar per Can Fabra: les tardes d’estudi a la biblioteca, els concerts, el billar i mans anhelants sota la roba. M’espolso els records com els diables les espurnes al correfoc.
El vehicle groc m’espera impacient, fent brugir el motor. No triguem a deixar enrere La Maquinista i creuem el Besós. Mentre ens endinsem per Santa Coloma de Gramenet, em deixo endur pel dia a dia de la gent gran del barri. Em fixo en el solcs del dors de la mà, les mateixes mans que han construït el nostre present i que una societat massa ocupada tendeix a oblidar. Les noves generacions creuen que poden substituir aquesta saviesa per tecnologia.
Jo vaig aprendre a cuinar arrós amb bacallà de la mà de la meva àvia, sense comptar mesures ni deixar de cantar. Cada cop que sento flaire a bacallà, l’escolto cantant entre el xup-xup de l’arrós, assenyalant-me amb el dit índex (mig tort per l’artrosi) “Draps! Ferro vell! Regalèssia! El dimoni t’estira la pell!”. Tanco els ulls per endinsar-me en la veu rasgada d’una dona que va patir la guerra de petita. No en parlava mai, però era present a les seves històries, com quan explicava que només menjava xocolata quan li portava la fada de les dents i que sempre, sempre la compartia amb la germana. Ara que ja no hi és, sé que la felicitat no era la xocolata, sinó el fet d'haver-la compartit. Una frenada brusca del bus em retorna a la realitat. Què recordaran els nostres nets, si a les reunions familiars estan embadalits amb pantalles? Em vibra el canell i insintivament llegeixo el missatge que envia el grup de veïns…no són precisament les petites contradiccions les que ens defineixen i ens fan humans?
Estem ja al centre de Badalona. A partir d’ara el recorregut fa pujada i, a mesura que guanyem alçada, les vistes milloren fins a submergir-te en el trifàsic de cel, mar i costa. Deixem enrere el tanatori i arribem a l’hospital. Em sobta el desordre: no hauria d’anar primer l’hospital i després el tanatori?
Mentre baixo del autobús i rodejo el recinte, veient les bates blanques entrar i sortir, ho veig clar. La mort ens arriba a l’hospital, el tanatori és part del trajecte dels que encara seguim vius.