Autor/a
FRYDAMA
Categoria
Relat lliure
MAI NO VA BAIXAR
Mai no va baixar
La Marta va passar gairebé quaranta anys pujant cada dia al mateix autobús.
Mateixa hora. Mateixa parada. Mateix seient, si quedava lliure: dues files darrere de la porta central.
Coneixia el trajecte de memòria. Sabia en quin punt el bus frenava més fort, on pujava més gent, on sempre hi havia cua. Mirava el rellotge abans de cada parada. Ho tenia tot controlat.
Era treballadora social. Li agradava molt. Més que una feina, era una vocació.
Un matí, davant del mercat del barri on treballava, va veure una dona asseguda en una cadira baixa, amb un carro d’anar a comprar ple de mitges, mitjons, calces i calçotets. La va reconèixer: havia estat feia pocs dies al seu despatx.
Vuit fills. Més de deu néts. Tres molt malalts. La resta, petits i dependents d’ella i d’unes ajudes socials minses.
—Demà baixaré i parlaré amb ella —es va dir.
L’endemà, va prémer el botó per baixar. El llum es va encendre. El bus es va aturar. La porta es va obrir.
Va mirar la dona.
No es va aixecar.
Va deixar passar la parada.
No era professional. No tocava.
Els dies es van fer anys.
Cada matí, abans que el bus frenés, la buscava. Sempre hi era. Mateixa cadira. Mateix carro. Mateix cos resistint.
A dins, la vida passava: un nen que plorava i ningú el calmava, una dona gran comptant monedes abans de validar el bitllet, un jove amb els auriculars que no mirava ningú. El conductor mirava endavant. El bus seguia.
A la tornada, encara hi era. La dona recollia lentament, sense pressa. Guardava la roba al carro, s’aixecava amb dificultat, tornava a seure.
La Marta no baixava.
Va passar el temps. La dona va envellir davant seu, i la Marta va beneir el vidre que la separava.
Un dia, dins del bus, una noia va prémer el botó massa tard. La porta es va tancar. Va picar el vidre. El conductor no va obrir. El bus va continuar.
La Marta ho va mirar. No va dir res.
Va pensar que sempre hi ha una altra parada.
Fins que va arribar la jubilació. I va deixar de pujar a aquell autobús.
Va anar al mercat a peu. Sense vidre. Sense portes.
La dona encara hi era.
Es va presentar. Li va dir que la coneixia.
—Com has pogut aguantar? —va preguntar.
—No tenia una altra cosa. Ni la tinc.
Va parlar de serveis socials, de centres de menors, de fills dispersos. Sense drama. Sense esperança.
La Marta va notar la boca seca, la ment tèrbola.
—Vine. Pugem a l’autobús.
Van seure juntes. No era el seu recorregut, era el de la dona.
Ningú les mirava.
El bus seguia.
Van baixar al final.
El pis era petit, humit, gairebé buit.
Van seure i van prendre un cafè.
No hi havia res a rescatar.
La Marta va entendre que havia passat la vida ajudant persones.
Però no havia baixat quan tocava.
La Marta va passar gairebé quaranta anys pujant cada dia al mateix autobús.
Mateixa hora. Mateixa parada. Mateix seient, si quedava lliure: dues files darrere de la porta central.
Coneixia el trajecte de memòria. Sabia en quin punt el bus frenava més fort, on pujava més gent, on sempre hi havia cua. Mirava el rellotge abans de cada parada. Ho tenia tot controlat.
Era treballadora social. Li agradava molt. Més que una feina, era una vocació.
Un matí, davant del mercat del barri on treballava, va veure una dona asseguda en una cadira baixa, amb un carro d’anar a comprar ple de mitges, mitjons, calces i calçotets. La va reconèixer: havia estat feia pocs dies al seu despatx.
Vuit fills. Més de deu néts. Tres molt malalts. La resta, petits i dependents d’ella i d’unes ajudes socials minses.
—Demà baixaré i parlaré amb ella —es va dir.
L’endemà, va prémer el botó per baixar. El llum es va encendre. El bus es va aturar. La porta es va obrir.
Va mirar la dona.
No es va aixecar.
Va deixar passar la parada.
No era professional. No tocava.
Els dies es van fer anys.
Cada matí, abans que el bus frenés, la buscava. Sempre hi era. Mateixa cadira. Mateix carro. Mateix cos resistint.
A dins, la vida passava: un nen que plorava i ningú el calmava, una dona gran comptant monedes abans de validar el bitllet, un jove amb els auriculars que no mirava ningú. El conductor mirava endavant. El bus seguia.
A la tornada, encara hi era. La dona recollia lentament, sense pressa. Guardava la roba al carro, s’aixecava amb dificultat, tornava a seure.
La Marta no baixava.
Va passar el temps. La dona va envellir davant seu, i la Marta va beneir el vidre que la separava.
Un dia, dins del bus, una noia va prémer el botó massa tard. La porta es va tancar. Va picar el vidre. El conductor no va obrir. El bus va continuar.
La Marta ho va mirar. No va dir res.
Va pensar que sempre hi ha una altra parada.
Fins que va arribar la jubilació. I va deixar de pujar a aquell autobús.
Va anar al mercat a peu. Sense vidre. Sense portes.
La dona encara hi era.
Es va presentar. Li va dir que la coneixia.
—Com has pogut aguantar? —va preguntar.
—No tenia una altra cosa. Ni la tinc.
Va parlar de serveis socials, de centres de menors, de fills dispersos. Sense drama. Sense esperança.
La Marta va notar la boca seca, la ment tèrbola.
—Vine. Pugem a l’autobús.
Van seure juntes. No era el seu recorregut, era el de la dona.
Ningú les mirava.
El bus seguia.
Van baixar al final.
El pis era petit, humit, gairebé buit.
Van seure i van prendre un cafè.
No hi havia res a rescatar.
La Marta va entendre que havia passat la vida ajudant persones.
Però no havia baixat quan tocava.