Més enllà del temps (Gabriel)

Corria l'any 2022. Semblava un trajecte normal de metro a la meva ciutat natal, Badalona, ciutat que jo considerava tranquil·la i que coneixia com si fos casa meva. Però poc sabia jo que en un moment la meva vida estava a punt de canviar per sempre.
El vagó estava buit. Però buit de veritat, no com quan hi ha poca gent, sinó completament sol. No hi estava acostumat, ja que a Badalona sempre hi ha molta gent al metro, però tampoc li vaig donar massa importància, vaig pensar que potser era casualitat. Tot i així, encara hi havia una cosa que sí que em va preocupar. Hi havia un silenci estrany. No es sentia el soroll típic que hi ha al metro, sinó que semblava que tot estigués parat.
Les llums van començar a parpellejar. En un primer instant lentament, però després el seu ritme va augmentar a mesura que el temps avançava. Vaig començar a posar-me nerviós encara que no sabia el perquè. Hi havia alguna cosa que em deia que tot el que estava passant en aquell moment no era una experiència habitual al metro. I sense jo assabentar-me'n, tot va canviar. No us sabria dir com, ja que va ser tan ràpid que vaig perdre la noció del temps.
De sobte, el vagó del tren va canviar. Era el mateix, però l’ambient era diferent, era com si fos molt més antic i pesat. Llavors el vaig veure. Era el meu avi? No ho sabia, ja que feia molts anys que havia mort. Però allà estava. Al mateix vagó que jo. El més estrany de tot és que estic completament segur que el vaig sentir dir-me que havia crescut, cosa que em va deixar bloquejat i malparat, ja que era una frase que ell sempre em deia. Per això, em van venir molts records de la infància, moments amb ell que feia molt temps que no recordava. Em vaig sentir estrany, com entre trist i tranquil alhora.
Però tot això no va durar gaire. Poc després d’aquesta frase i abans que li pogués dir res més, un sotrac fort va tornar a sacsejar el vagó. Els llums van tornar a apagar-se, el metro es va tornar més àgil i lleuger. El meu avi havia desaparegut, però en el seu lloc hi havia un nen, un nen petit que jo no havia vist en la meva vida. Però no sé per què em sonava molt. Era una sensació d’inseguretat i preocupació, ja que és molt estrany que et soni algú i no el coneguis de res. I just en el moment en què volia reaccionar, el nen em va dir una sola paraula: pare.
Aquell va ser un moment que m’agradaria oblidar, pel fet que era l’única paraula que mai hauria arribat a pensar que anava a dir, ja que no és normal que a un nen de setze anys li diguin això. En aquell moment em vaig quedar en xoc. No sabia si espantar-me o què. Era massa estrany. Però al mateix temps, era com si tot tingués algun sentit que encara no podia arribar a entendre del tot.
Finalment, el metro va començar a frenar, i just en el moment en el qual havia de parar a la parada, els llums van tornar a apagar-se i després tot va tornar a la normalitat: ni el nen, ni el meu avi hi eren. El metro es va tornar a omplir de gent i de soroll com si res del que acabava d'experimentar hagués estat real.
Quan vaig arribar al meu destí vaig baixar per l’andana encara tremolant. Desconec si va ser real o no, però des d'aquell dia, ja no veig el temps igual.