Metro (Alaa)

El metro anava ple, però ell no es queixava.
Agafava la barra amb una mà i amb l’altra s’aguantava la gorra, com si tingués por que el temps li marxés volant amb el vent dels túnels.
—On anem? —va preguntar, per tercera vegada.
—Ja ho veuràs, avi. T’agradarà. —Va assentir, obedient, com un nen que confia sense entendre.
A fora, la ciutat corria; dins, el temps semblava anar més lent. La seva gorra groga es movia amb el balanceig del vagó.
Passats uns minuts, el metro es va buidar i ell seguia preguntant:
—On anem?
—Avi… és una sorpresa. Te’n recordes? —Va mirar-me en silenci, buscant alguna resposta.
Mentre esperàvem la parada, va mirar una noia que passava, somrient com si la conegués.
—Avi, on vas? —el vaig frenar.
—La Sara també ha vingut amb nosaltres? —em va preguntar.
Vam arribar a Plaça Catalunya. L’aire li feia brisa a la cara i, com hi havia menys gent i soroll, semblava més tranquil. Va apretar la meva mà, ja no freda.
—Quan era petit jugava a futbol en un camp com aquell —va dir assenyalant la finestra. Un silenci va omplir el vagó mentre li acomodava la gorra. Els seus llavis es movien com si volguessin dir alguna cosa, però no ho van fer.
—Però… tu… la Marta… no?
—No, avi… sóc jo —li vaig dir amb un somriure suau. Ell va riure baixet, incert però feliç.
Els últims metres es van fer llargs. Quan el funicular es va aturar, el vaig ajudar a baixar; cada pas era lent i ell s’agafava de la barra i del meu braç com si fos un repte. La boira suau ens envoltava. Mirava el passat, però jo hi veia un nen amb la gorra groga.
—Mira… aquí és diferent —xiuxillegava, més per ell que per mi.
Mentre caminàvem cap a l’entrada, es va girar cap a mi:
—Mira, vols veure una cosa?
Va treure de la motxilla una ampolla, un gorro de recanvi… i al costat hi havia una entrada de més.
—Aquesta és per a la Sara —va somriure.
Em vaig quedar parada. No li havia dit que vindria. Com ho havia sabut? Només em va somriure.
Ens vam asseure a la barana. El vent ens acariciava, jo el mirava amb atenció. Tot era nostre: sospirs, rialles baixes, la ciutat que semblava obrir-se només per a nosaltres.
—Gràcies… per això —va dir finalment. Els ulls brillaven i jo sabia que aquell record duraria tota la vida.
Quan el meu avi es va alliberar del Alzheimer uns últims minuts em va dir el millor que havia escoltat durant tots els 17 anys de la meva vida,
—Moltes gràcies saps? Els millors records es guarden al cor, hem d’aprofitar el màxim moment amb els nostres sers volguts i agrair al màxim tot el que ens donen, quan era petit desitjava viure una experiència com aquesta i ara que sóc una mica més gran encara no és massa tard perquè la joventut està al cor —va explicar-me somrient, com si mai hagués perdut la memoria.